domingo, 31 de agosto de 2008

Turó de Monterols


Normalment, les coses bones s'han de buscar. No es veuen a primer cop d'ull. Venia de Plaça Molina direcció Santaló buscant una botiga de pasta pel sopar de dissabte, quan vaig buscar la botiga al Google Maps vaig veure una gran taca verda que semblava un parc, no sabia que tan aprop de casa i tenia un parc aixi que, com que em venia de cami de la botiga, vaig decidir sortir a investigar.

Pujant pel Carrer Brusi, trencant i enfilant-me pel Carrer Coppernic, prohibit fer aquest carrer en bici, hi ha una pujada molt pronunciada! (o baixada, depen de com t'ho miris). De sobte, una verdor fresca i atapeïda apareix davant teu, "un dels parcs urbans més bonics de Barcelona." segons la web de Parcs i Jardins.

Segons la mateixa web, el Parc, o turó de Monterols va dissenyar per a la ciutat de Barcelona cap al 1926. Aquest turó formava part d'una antiga finca privada amb jardí i bosc, i que en la dècada de 1940 va ser adquirit per l'Ajuntament, que el va convertir en parc públic. Es un parc amb un recorregut circular, amb algunes zones de descans amb bancs i fonts d'aigua, trencat amb grans escales de pedra que et condueixen directament a la part mes alta, desde on es poden veure unes bones vistes de Barcelona, sobretot del barri Gracienc.

A banda i banda d'aquests camins hi ha grossos arbres sobretot pins, que tapen els edificis que envolten el parc i fan que, per uns moments, creguis que no estàs enmig de la gran ciutat. Arbres alts, arbustos frundosos, fonts d'aigua, cants dels ocells, olor de pi humit, zones d'ombra... Tot això trobareu si us perdeu pel parc de Monterols.

Jo vaig entrar-hi pel carrer de Gualbes amb Muntaner però hi ha algun altre accès per darrera el passatge d'Hercegobina, tot i que surtin d'allà el vaig veure tancat, no se si l'obren algunes hores al dia.



viernes, 15 de agosto de 2008

Concert de Cris Juanico desde sa conca

Vista desde la iglesi de Cadaqués

Si, aquí enlloc d’església diuen iglesi, com enlloc d’estiu diuen istiu... Gran nit! Feia dies que veiem els pòsters del Festival Internacional de Cadaqués i que s’inaugurava amb l’actuació del “Juanito”, mes conegut pel públic en general com Cris Juanico. Es feia al Hotel Rocamaura al costat de ses oliveras de sa Conca. El dia abans havíem dit que provaríem d’anar-hi, però al concert no, perquè no teníem ni volíem pagar entrada, sinó provar si ens deixaven entrar per anar a la platja i sentir-ho desde allà. Al mati érem a la platja i les proves de so ens havien deixat sords, per tant, vam deduir que el concert se sentiria igual de be...

Després d’anar a buscar uns mojitos per endur al bar de Port Doguer ens vam encaminar cap allà, desde lluny es veia la poli local que vigilava l’entrada del Hotel i el camí que va a la platja però al passar pel seu costat no ens van dir ni mu. “Mireu aquí dalt!” la Núria havia girat el cap per mirar l’esplanada de ses oliveras i es va endur un susto veien la gent que també havia tingut la mateixa idea que nosaltres!
Allò semblava un camp de Benicàssim o el senglar rock.
Tots per allà enfilats intentant veure un trosset del Juanico.

A nosaltres com que realment l’home aquest ens es bastant igual vam optar per apalancar-nos a les roques de sa Conca, prendre la fresca, beure i mirant les estrelles amb el concert de fons. El millor moment va ser quan va fer una versió en català de “I just wanna make love to you” i nosaltres fèiem els coros en anglès desde la platja “I want you to be true and I just wanna make... love to you...”.


L'endemà van fer-ne un reportatge a la tele, tot i que els gorrons que no vam pagar no sortim però una mica mes i ens enganxa el tio de la crònica a la platja.

miércoles, 13 de agosto de 2008

El Casino, Cadaqués


La Inauguració de l'exposició de la Gemma a tot arreu deia que era a les 7 però amb aquella calma que envolta tots els cadaquesencs va començar a les 8 tocades...


A quarts de 8 vaig pujar a dalt esperant que estigues obert però no es podia entrar i vigilant la porta de l'exposició només hi havia en Bruno i en Liba fent la xerrada. Vigilant es un dir, perquè va pujar un amic seu francès i en Bruno li va obrir la porta dient “Ves a mirar els quadres que així ja els hauràs vist després” amb una cabrejada de la responsable de l’exposició que només anava dient “no podeu entrar fins que no arribi la pintora!”. Senyora, poc que els coneix a aquests beneits...

“Anem al bar del Casino a prendre algu?” amb aquella calma... anem al Casino. En Liba, en Bruno i jo. Al nen se li fica entre cella i cella que vol un donut i ens abandona per anar a la pastisseria i ens quedem el senyor Villavecchia i jo, persona que m’han presentat fa 10 minuts i que, lògicament, no conec de res. “Sort que també has vingut tu perquè aquest sempre desapareix!” Riem amb la situació absurda que poc ens sorprèn i de seguida ens posem a parlar de música, d’amics comuns (resulta que es molt amic del meu exprofe de català de Vic) i de futurs projectes.

Després, entre anades i vingudes d’en Bruno, que va a la seva com sempre, s’ens hi afegeix la Maria (la “chica de los coros”) i l’Andree.

Mes tard ens venen a busca perquè ja hi ha “la pintora” a dalt.

Una tarda surrealista.

lunes, 11 de agosto de 2008

Sa Conca, Cadaqués

La Linda, en Quico, en Milo i en Frank (I la gossa d'en Quico)

Els vaig conèixer a la platja quan baixava del far. Volia anar-me a remullar de la calor que feia i vist que la primera cala que havia trobat era molt poc accessible vaig decidir anar a sa Conca que almenys allà si que s'hi pot arribar sense problemes. Gràcies a en Quico no tinc els peus tant tallats, es veu que m’havia banyat al lloc mes rocós de la cala i just a l’altre punta no hi havien tantes pedres i es podia nedar millor. De fet, pedres hi havien igualment però si que es cert que hi havia mes algues (i eriçons, i meduses...) i es podia nedar amb mes tranquil•litat.

No els coneixia de res però primer em vaig posar a parlar amb en Quico a veure si trobàvem una solució perquè el meu peu deixes de rajar sang (poca cosa, tranquils) i després van venir uns altres amics seus a fer tertúlia. En Frank i la Linda són francesos i també havien trobat a en Quico per casualitat, tots venen a Cadaqués desde fa anys i es coneixen de lluny. En Milo es cubà. Quins cracks! Cadascú a la seva bola, en Milo i en Frank es van posar a cantar i la Linda va anar a la furgoneta a buscar el seu saxo per fer-los els acompanyaments... Mentrestant en Quico va treure el seu bloc de dibuix i es va posar a fer un esbós de sa conca mentre parlava de la seva vida, dels seus fills i dels seus plans de futur, anar a viure a Eivissa (On una vegada li va trencar la cama al Gerard Quintana, això també m'ho va explicar...) En Quico es el pare d’en Nil, el que feia de fill de la Clara a “Porca Misèria” i el Tavi de “Majoria Absoluta”. Em va fer molta gràcia l’home dient “Si et trobes el Nil per Cadaqués digueli ‘tu ets el cabriolet petit?’ Perquè a mi sempre m’han dit Cabriolet...”.

A mig mati va aparèixer un grupet de nens i nenes per fer submarinisme i cada vegada que tocaven una cançó es quedava tothom allà mirant “D’on han sortit aquests?”. A la tarda anaven a l’illa de Port Lligat i es van oferir a dur-me amb cotxe però vaig tornar al poble perquè en qualsevol moment em trucaria la Núria per dir que ja havien arribat a l’hotel.

Far de Cala Nans


Sortida del poble a les 8 del mati i arribada al far a les 10 i poc.
Al principi el cami es molt fácil però a mida que vas pujant la cosa es complica i acabes passant per camins que no arriben als tres pams d’ample i fets de pedres de pissarra i vorejant un parell de muntanyes.
Arribes allà i uau, es un far! Dones una volta, petita, perquè molt gran no es. I ja pots marxar perquè no hi ha res mes... no, mentida. Hi han unes escales fetes de pedra, també, però no hi vaig baixar.
La veritat es que el mes macu són les vistes mentre arribes allà, les vistes de la badia de Cadaqués, es Cucurucuc, i Port Lligat. Les fotos són genials, tot i que has de vigilar on poses els peus mentre les fas, no sigui que vagis a parar a baix.Vaig tenir sort i aquell dia no feia gens de tramuntana perquè sino suposo que no hi hauria ni arribat. Ho recomano, però agafeu-s’ho amb tranquilitat.

sábado, 9 de agosto de 2008

Arribada a Cadaqués


L'1 d’Agost començaven les meves vacances, sortint de treballar a les 3 i arribant a l'estació del Nord a les 4 per agafar el bus cap a Cadaqués.

Després de localitzar l’hotel, pujar a deixar la motxilla, i demanar-li al “guia turístic” on podia anar a sopar, sortida de reconeixement...


La Riba Nemesi Llorenç, Portdoguer, la Riba Pitxot... Tot està on ho recordava, i al capvespre tenyit de tons grogossos es molt mes bonic. Va faltar poc menys d’una hora perquè ja la comencéssim a liar, culpa nostra per colar-nos on no ens tocava, si hi ha una barrera s’entén que no es pot obrir, no? Quin riure marxant corrents de Sa Conca després d’un “on estàs?” entre rialles telefòniques.

Gràcies al Bruno que ens va indicar on era el Celeste per anar a sopar i gràcies a la dona que ens va trucar per dir que ja teníem taula, Gemma crec, estava ple però ens va dir que si li deixavem el número de telèfon ens trucaria per dir-nos si es buidava alguna taula. Havien vingut els pares i la germana de la Laura per passar el vespre allà i ens vam esperar a la platja gran tirant pedretes a la platja. Sóc una negada per tirar pedres al mar i que facin bots abans no s’enfonsin, proveu-ho, no es tant fàcil com sembla!


Aquest grupet de Jazz ens el vam trobar després de sopar al carrer del Passeig, no formava part de les actuacions del Festival de Música Internacional de Cadaqués que s’inaugurava el dissabte però val a dir que em van enganxar força. Potser sóc una mica apalancada però quan trobo coses així m’estimo mes buscar un banc per seure i estar-me a l’aire lliure gaudint de la música en directe que no tancar-me a qualsevol bar, amb aquell ambient carregat i aquella calor per beure un cubata a 10 duros.

Ara que, hi ha dies per tot...

Magnifica arribada a Cadaqués, bonic vespre, riures i bona companyia.