Turó de Monterols

Normalment, les coses bones s'han de buscar. No es veuen a primer cop d'ull. Venia de Plaça Molina direcció Santaló buscant una botiga de pasta pel sopar de dissabte, quan vaig buscar la botiga al Google Maps vaig veure una gran taca verda que semblava un parc, no sabia que tan aprop de casa i tenia un parc aixi que, com que em venia de cami de la botiga, vaig decidir sortir a investigar.

Pujant pel Carrer Brusi, trencant i enfilant-me pel Carrer Coppernic, prohibit fer aquest carrer en bici, hi ha una pujada molt pronunciada! (o baixada, depen de com t'ho miris). De sobte, una verdor fresca i atapeïda apareix davant teu, "un dels parcs urbans més bonics de Barcelona." segons la web de Parcs i Jardins.

Segons la mateixa web, el Parc, o turó de Monterols va dissenyar per a la ciutat de Barcelona cap al 1926. Aquest turó formava part d'una antiga finca privada amb jardí i bosc, i que en la dècada de 1940 va ser adquirit per l'Ajuntament, que el va convertir en parc públic. Es un parc amb un recorregut circular, amb algunes zones de descans amb bancs i fonts d'aigua, trencat amb grans escales de pedra que et condueixen directament a la part mes alta, desde on es poden veure unes bones vistes de Barcelona, sobretot del barri Gracienc.

A banda i banda d'aquests camins hi ha grossos arbres sobretot pins, que tapen els edificis que envolten el parc i fan que, per uns moments, creguis que no estàs enmig de la gran ciutat. Arbres alts, arbustos frundosos, fonts d'aigua, cants dels ocells, olor de pi humit, zones d'ombra... Tot això trobareu si us perdeu pel parc de Monterols.

Jo vaig entrar-hi pel carrer de Gualbes amb Muntaner però hi ha algun altre accès per darrera el passatge d'Hercegobina, tot i que surtin d'allà el vaig veure tancat, no se si l'obren algunes hores al dia.

Tornem a la feina

El meu lloc de treball

Aquesta setmana hem tornat a la feina després de les vacances d'estiu, gairebé un mes fora. Ens pensàvem que seria horrible de la nit al dia tornar a de 8 a 2 i de 4 a 7 però gràcies a que les filles petites dels jefes encara no tenen escola, ens em lliurat de treballar a les tardes aquesta setmana. Gràcies a les vacances escolars!

Una setmana de presa de contacte, de posar-nos al dia de les respectives anècdotes estiuenques, d'escaquejar-nos per anar al bar d'en Manolo a fer un cafè (i la xerrada), llegir-nos totes les revistes de cotilleos que ha deixat el carter durant les vacances * i de treballar una mica. No massa tampoc perquè la majoria de clients encara no si han tornat a posar.

En Damià a post-producció

Aquest dilluns si que va de debò! Jornada completa i a pencar com a bojos.


* no es que a la feina comprem les revistes de cotilleos, es que ens les envien com a mostra perquè els hi fem la publicitat. O sigui que cada setmana rebem Quores, Sorpresas, Que me dices, Superpops, Prontos i tota aquesta fauna gratuïta.

Fotografies desde sa conca al Far de Cala Nans

Lalola

Lola- ¡Pelotas! ¡Va la tía y se me exhibe en pelotas!

Paula - ¿Lalo? ¿Has vuelto a ti?

Lola - Y el otro mosquita muerta de Sergio, “voy de tío buen rollo, de baboso feliz y pam! toma Natalia, toma Natalia”

Paula - Ah no, que eres tu con tu “lolismo”.

Lola - ¡Es que mira que hay que ser cretino para tirarse a una mema pija como Natalia!

Paula - No claro, hay que ser un lince para tirarse a una kazaja medio bruja como Romina.

Lola - No me toques las pelotas porque estoy muy cabreado.

Paula - Si claro, estas muy cabreado porque te fastidia comprobar que Sergio se echa unos caliqueños con Natalia, ¿a que te crees que jugaban? ¿Al parchís?

Lola - Jugar jugaban y comer comían pero no fichas, te lo aseguro.

Paula - Eres un pervertido.

Lola - Y tu una monja.

Paula - ¿Que cuanto tiempo hace que no echas un polvo, mona?

Lola - Para ti mono.

Paula - Para mi ni orangután, hasta un primate reconocería que lo que realmente le jode es que Sergio se haya acostado con Natalia, y no con la directora general.

Lola - A mi lo que me jode es que esos dos son como el sushi i el Ketchup que no pegan.

Paula - Hay gustos para todo, mira a George Clooney, vivía con un cerdo y no se ha casado.

Lola - Mira, para que sigas defendiendo a esta niñata me piro a comer a otro lado.

Paula- Cada vez me parezco mas a George Clooney.

Ramiro Lalo Padilla era un tio lligón fins que una ex mig bruixa el transforma en tia i Lalo pasa a dir-se Lola, i a a ocupar el mateix lloc de treball que Lalo, dient que es la seva cosina, per poder treballar a la mateixa agència de publicitat i descobrir com tornar a ser un home. Si que es el tipic 'culebrón' i si que el diàleg que he posat pot sonar bastant tonto, de fet, tota la sèrie ho es, però un cop saps que Lola en realitat es Lalo, la cosa te força gràcia. Dubto que sigui una sèrie gaire ambiciosa, em va semblar llegir que la idea original prove d'una sèrie argentina del mateix nom i que allà havia tingut molt d'èxit, per algu serà. Tampoc cal grans sèries per entretenir-te quan arribes a casa. A vegades amb diàlegs absurds en els que puguis riure una mica ja n'hi ha prou.

Mensió apart el repartiment, que segur que si enmig no hi haguessin la Marina Gatell, l'Octavi Pujades, en David Bages o la Cuca Escribano no ho hagues vist mai en ma vida.

"Plata de Oro"

Espanya ha lluitat per l'or però s'haurà de conformar amb la medalla de plata. S'ho ha merescut desde el primer minut però no ha pogut amb la selecció d'Estats Units, no ha pogut tot i tenint potencial, ganes i bons jugadors. Un arbitratge PÈSSIM no ha deixat que poguéssim fer història.

No dic que Estats Units no siguin bons, es pot dir que avui jugaven NBA contra ACB perquè amb tios que et passen dos pams de la cara i fan unes mans com dues de les teves es difícil competir-hi, si ja de per si es difícil, amb un arbitratge en contra ja es impossible. No han pitat ni totes les faltes ni la infinitat de passes claríssimes dels Estats Units , ara, tots les faltes contra Espanya si, va home va… quina vergonya.

El millor partit de tots els Jocs, deixant de banda l'arbitratge, en una final ja se suposa però els de la NBA se n’haguessin pogut anar de 20 al primer quart tranquil•lament i Espanya ha aguantat tot el partit amb dignitat i semblant que podien avançar-se al marcador cada dos per tres. Si a l’últim quart estàvem a 2 punts! Per favor. Una alegria tornar a veure Navarro, si, si… el desaparegut Navarro que ahir tant criticàvem perquè semblava que jugava sense ganes a la ombra dels seus companys a tornat a florir. I com sempre un plaer veure amb la facilitat amb la que juga Rudy. Ha fet un del mates mes bonics de tot el partit.

Val la pena llevar-se a les 8 del mati per veure coses com aquesta, tot i perdre, ha set brutal. El millor partit i el pitjor arbitratge. Això fot molt, però bueno, que hi farem, com han titulat a El Mundo "Plata de Oro".

Nit plujosa d'estiu

Així estava el cel ahir a la tarda, abans de caure un bon xàfec. No me n'havia adonat de que es posaria a ploure en qualsevol moment sinó hagués sonat el mòbil i hagués sortit al terrat per parlar. Quin cel!


Hauríem de mirar mes per la finestra, segur que descobriríem coses que no ens pensem , desde que ja aniria sent hora de recollir la roba perquè plourà, fins a una bonica de sol, una nit estrellada o simplement que fa bon temps i que potser podríem sortir a donar una volta o a fer vida al balcó o al terrat abans no vinguin uns núvols "lletjos" i ens ho espatllin tot. Per sort no va ser mes que una tempesta d'estiu i avui tornar a fer un sol de justícia.

I afegeixo una versió de Franco Battiato, que per mi supera la original, de "Ruby Tuesday" dels Rolling Stones. Tranquil·leta, melòdica i ideal pels dies plujosos i grisos com el d'ahir...



Goodbye, ruby tuesday
Who could hang a name on you?
When you change with every new day
Still Im gonna miss you...

Espanya tomba Lituània

ESPAÑA, 91 (21, 19, 22, 23):
Raúl López (7), Rudy Fernández (18), Jiménez (11), Garbajosa (8), Pau Gasol (19) , Rubio (4), Navarro (-), Reyes (13), Rodríguez (2), Marc Gasol (6) y Mumbrú (3).
LITUANIA, 86 (19, 23, 24, 20):
Jasikevicius (19), Kaukenas (11), Lukauskis (-), Siskauskas (7), Javtokas (15) , Maciulis (-), D. Lavrinovic (-), Prekevicius (-), Jasaitis (19), Kleiza (-), K. Lavrinovic (13) y Petravicius (2).

Quin partit! I em cago amb els lituans, no en conec cap personalment però d'entrada amb els jugadors de bàsquet de la seva selecció. Quina potra han tingut amb els triples! Es que no en fallaven cap els cabrons... Apart de fer faltes i de no deixar jugar a en Pau ni a en Rudy. Amb lo bonic que es veure jugar aquest esport però sempre hi ha gent que ho destrossa. De totes maneres, ja han tingut el que es mereixien. Hauràn de competir pel bronze. "Se siente".

Es el primer partit que he vist des dels que feien a La Sexta durant la pre-temporada i m'agrada mes quan ho retransmetien allà, son millors els "ratatataaa..." d'en Montes que els "vamos Raúl, vamos Raúl" dels senyors de Televisión Española, que sembla que estiguin comentant el partit desde dins el llit.

L'últim quart m'ha encantat, perquè ja tenies aquella "tranquil·litat" de pensar que si no la cagaven tenien el partit al sac. No he entès quan l'Aito ha fet entrar en Ricky a pista haven-t'hi ja un base dins, en Raúl. Suposo que ho ha fet per descolocar els lituans però m'ha fet gràcia veure els dos baixets junts. Em quedo amb en Raúl, evidentment. I en Garbajosa, en Rudy i en Gasol que s'han endut casi totes les faltes dels lituans que els hi haurien d'ensenyar a jugar sense fotre osties a la gent.

En moments com aquest es quan veig les avantatges de viure sola, perquè puc estar mirant un partit de bàsquet sense que estigui el meu pare cridant "vols canviar de canal" o simplement posant les noticies i deixant-me amb les ganes. Ara diumenge a llevar-se d'hora...

Un aclariment:
Em pot agradar el bàsquet, i alegrar-me que guanyi la selecció espanyola sense que senti els colors de "la roja", ni que sigui un hincha que es fot a cridar "podemos! podemos!"... una cosa no treu l'altre, m'agrada veure partits de bàsquet i m'agrada veure contents la gent de casa, en Raúl saltant de la banqueta celebrant els punts d'en Pau ha set una de les imatges per recordar... Ara, no suporto tot el rollo "patriòtic" del tema, per sort el món del bàsquet no es tant radical com el de la selecció de futbol, que aquesta si, ni en pintura.

Concert de Cris Juanico desde sa conca

Vista desde la iglesi de Cadaqués

Si, aquí enlloc d’església diuen iglesi, com enlloc d’estiu diuen istiu... Gran nit! Feia dies que veiem els pòsters del Festival Internacional de Cadaqués i que s’inaugurava amb l’actuació del “Juanito”, mes conegut pel públic en general com Cris Juanico. Es feia al Hotel Rocamaura al costat de ses oliveras de sa Conca. El dia abans havíem dit que provaríem d’anar-hi, però al concert no, perquè no teníem ni volíem pagar entrada, sinó provar si ens deixaven entrar per anar a la platja i sentir-ho desde allà. Al mati érem a la platja i les proves de so ens havien deixat sords, per tant, vam deduir que el concert se sentiria igual de be...

Després d’anar a buscar uns mojitos per endur al bar de Port Doguer ens vam encaminar cap allà, desde lluny es veia la poli local que vigilava l’entrada del Hotel i el camí que va a la platja però al passar pel seu costat no ens van dir ni mu. “Mireu aquí dalt!” la Núria havia girat el cap per mirar l’esplanada de ses oliveras i es va endur un susto veien la gent que també havia tingut la mateixa idea que nosaltres!
Allò semblava un camp de Benicàssim o el senglar rock.
Tots per allà enfilats intentant veure un trosset del Juanico.

A nosaltres com que realment l’home aquest ens es bastant igual vam optar per apalancar-nos a les roques de sa Conca, prendre la fresca, beure i mirant les estrelles amb el concert de fons. El millor moment va ser quan va fer una versió en català de “I just wanna make love to you” i nosaltres fèiem els coros en anglès desde la platja “I want you to be true and I just wanna make... love to you...”.

L'endemà van fer-ne un reportatge a la tele, tot i que els gorrons que no vam pagar no sortim però una mica mes i ens enganxa el tio de la crònica a la platja.

http://www.tv3.cat/videos/576099

Concertillo a l'exposició

Liba Villavecchia i Bruno Oro

Després d’estar una estona per allà mirant quadres i saludant a gent, es van posar a tocar en Liba al saxo i en Bruno al piano. Van tocar una peça de jazz instrumental on s’hi va afeguir la Maria i van cantar alguna cosa que semblava Italià. Sonava força be. En acabar les 3 peçes que van tocar i aprofitant que feien una pausa vam aprofitar per marxar, m’havien acompanyat la Nuria, la Fina i la Dolors que havien arribat a Cadaqués al migdia i tampoc era plan d’estar-se allà tot el vespre o sigui que despres de despedir-nos vam anar a buscar un lloc per sopar.

Bruno Oro i Maria Pisunyé

No m’agraden aquestes coses... ets sents estupid. A un lloc on gairebe no coneixes ningú, arribar allà i dir “Hola... “ Hola i que? Sino tens res a dir! Es una situació estupida perquè, què dius? “No, molt macu tot...”. Es com una mica trist estar-se allà a peu dret, total, quan ja has vist els quadres 40 vegades, tornes a saludar els mateixos que has saludat al entrar, i marxes. Per estar-se allà dret com un estaquirot millor sortim al carrer a fer coses de mes profit, no? Això de figurar no està fet per mi. Si hi haguessin anat el rastes i la kinu encara hauriem tingut temes de conversa però bueno, ja hi hem anat...

El Casino, Cadaqués

La Inauguració de l'exposició de la Gemma a tot arreu deia que era a les 7 però amb aquella calma que envolta tots els cadaquesencs va començar a les 8 tocades...

A quarts de 8 vaig pujar a dalt esperant que estigues obert però no es podia entrar i vigilant la porta de l'exposició només hi havia en Bruno i en Liba fent la xerrada. Vigilant es un dir, perquè va pujar un amic seu francès i en Bruno li va obrir la porta dient “Ves a mirar els quadres que així ja els hauràs vist després” amb una cabrejada de la responsable de l’exposició que només anava dient “no podeu entrar fins que no arribi la pintora!”. Senyora, poc que els coneix a aquests beneits...

“Anem al bar del Casino a prendre algu?” amb aquella calma... anem al Casino. En Liba, en Bruno i jo. Al nen se li fica entre cella i cella que vol un donut i ens abandona per anar a la pastisseria i ens quedem el senyor Villavecchia i jo, persona que m’han presentat fa 10 minuts i que, lògicament, no conec de res. “Sort que també has vingut tu perquè aquest sempre desapareix!” Riem amb la situació absurda que poc ens sorprèn i de seguida ens posem a parlar de música, d’amics comuns (resulta que es molt amic del meu exprofe de català de Vic) i de futurs projectes.

Després, entre anades i vingudes d’en Bruno, que va a la seva com sempre, s’ens hi afegeix la Maria (la “chica de los coros”) i l’Andree.

Mes tard ens venen a busca perquè ja hi ha “la pintora” a dalt.

Una tarda surrealista.

Exposició "El llac de foc"

Marina - Ets tu la dels quadres?
Gemma - No, no... m’he inspirat amb les dones de Senegal...
Semblo jo?
Marina - Home ,amb els cabells llargs i així morena...
Gemma - Jo no se ballar així...


I es va posar a ballar enmig de la sala plena de gent, qui diu “ballar” diu “moure’s com si li hagués entrar un mosquit a la samarreta”... M’encanta aquesta dona, sempre fa gràcia quan parla. Deu venir de família... i molt guapos els quadres, els de la primera part són mes tristos i la majoria de personatges són petitets i estan sols, però la segona part amb el tema de les dones de Senegal es mes divertit. Segons la Dolors el millor eren els títols llargs i filosòfics. Quant s’acabi l’exposició penjarem els quadres a la web...

Durant l'època anterior pintava mes coses abstractes i amb molts colors, ara sembla que ha tornat a l'època figurinista. Cosa que m'entusiasme. A mi els quadres aquests amb taques que no s'enten que cony hi ha no m'acaben de fer el pes.


No us perdeu el segon que hi ha a la foto, una casa immensa amb una galeria assolellada i una espècie d’animal fantàstic arraulit a un raconet al costat de la porta... es el que em va agradar mes per les sensacions de soledat que transmetia, feia pena, pobre nino.

Sa Conca, Cadaqués

La Linda, en Quico, en Milo i en Frank (I la gossa d'en Quico)

Els vaig conèixer a la platja quan baixava del far. Volia anar-me a remullar de la calor que feia i vist que la primera cala que havia trobat era molt poc accessible vaig decidir anar a sa Conca que almenys allà si que s'hi pot arribar sense problemes. Gràcies a en Quico no tinc els peus tant tallats, es veu que m’havia banyat al lloc mes rocós de la cala i just a l’altre punta no hi havien tantes pedres i es podia nedar millor. De fet, pedres hi havien igualment però si que es cert que hi havia mes algues (i eriçons, i meduses...) i es podia nedar amb mes tranquil•litat.

No els coneixia de res però primer em vaig posar a parlar amb en Quico a veure si trobàvem una solució perquè el meu peu deixes de rajar sang (poca cosa, tranquils) i després van venir uns altres amics seus a fer tertúlia. En Frank i la Linda són francesos i també havien trobat a en Quico per casualitat, tots venen a Cadaqués desde fa anys i es coneixen de lluny. En Milo es cubà. Quins cracks! Cadascú a la seva bola, en Milo i en Frank es van posar a cantar i la Linda va anar a la furgoneta a buscar el seu saxo per fer-los els acompanyaments... Mentrestant en Quico va treure el seu bloc de dibuix i es va posar a fer un esbós de sa conca mentre parlava de la seva vida, dels seus fills i dels seus plans de futur, anar a viure a Eivissa (On una vegada li va trencar la cama al Gerard Quintana, això també m'ho va explicar...) En Quico es el pare d’en Nil, el que feia de fill de la Clara a “Porca Misèria” i el Tavi de “Majoria Absoluta”. Em va fer molta gràcia l’home dient “Si et trobes el Nil per Cadaqués digueli ‘tu ets el cabriolet petit?’ Perquè a mi sempre m’han dit Cabriolet...”.

A mig mati va aparèixer un grupet de nens i nenes per fer submarinisme i cada vegada que tocaven una cançó es quedava tothom allà mirant “D’on han sortit aquests?”. A la tarda anaven a l’illa de Port Lligat i es van oferir a dur-me amb cotxe però vaig tornar al poble perquè en qualsevol moment em trucaria la Núria per dir que ja havien arribat a l’hotel.

Far de Cala Nans

Sortida del poble a les 8 del mati i arribada al far a les 10 i poc.

Al principi el cami es molt fácil però a mida que vas pujant la cosa es complica i acabes passant per camins que no arriben als tres pams d’ample i fets de pedres de pissarra i vorejant un parell de muntanyes.

Arribes allà i uau, es un far! Dones una volta, petita, perquè molt gran no es. I ja pots marxar perquè no hi ha res mes... no, mentida. Hi han unes escales fetes de pedra, també, però no hi vaig baixar.

La veritat es que el mes macu són les vistes mentre arribes allà, les vistes de la badia de Cadaqués, es Cucurucuc, i Port Lligat. Les fotos són genials, tot i que has de vigilar on poses els peus mentre les fas, no sigui que vagis a parar a baix.Vaig tenir sort i aquell dia no feia gens de tramuntana perquè sino suposo que no hi hauria ni arribat. Ho recomano, però agafeu-s’ho amb tranquilitat.

Arribada a Cadaqués

L'1 d’Agost començaven les meves vacances, sortint de treballar a les 3 i arribant a l'estació del Nord a les 4 per agafar el bus cap a Cadaqués.

Després de localitzar l’hotel, pujar a deixar la motxilla, i demanar-li al “guia turístic” on podia anar a sopar, sortida de reconeixement...

La Riba Nemesi Llorenç, Portdoguer, la Riba Pitxot... Tot està on ho recordava, i al capvespre tenyit de tons grogossos es molt mes bonic. Va faltar poc menys d’una hora perquè ja la comencéssim a liar, culpa nostra per colar-nos on no ens tocava, si hi ha una barrera s’entén que no es pot obrir, no? Quin riure marxant corrents de Sa Conca després d’un “on estàs?” entre rialles telefòniques.

Gràcies al Bruno que ens va indicar on era el Celeste per anar a sopar i gràcies a la dona que ens va trucar per dir que ja teníem taula, Gemma crec, estava ple però ens va dir que si li deixavem el número de telèfon ens trucaria per dir-nos si es buidava alguna taula. Havien vingut els pares i la germana de la Laura per passar el vespre allà i ens vam esperar a la platja gran tirant pedretes a la platja. Sóc una negada per tirar pedres al mar i que facin bots abans no s’enfonsin, proveu-ho, no es tant fàcil com sembla!

Aquest grupet de Jazz ens el vam trobar després de sopar al carrer del Passeig, no formava part de les actuacions del Festival de Música Internacional de Cadaqués que s’inaugurava el dissabte però val a dir que em van enganxar força. Potser sóc una mica apalancada però quan trobo coses així m’estimo mes buscar un banc per seure i estar-me a l’aire lliure gaudint de la música en directe que no tancar-me a qualsevol bar, amb aquell ambient carregat i aquella calor per beure un cubata a 10 duros.

Ara que, hi ha dies per tot...

Magnifica arribada a Cadaqués, bonic vespre, riures i bona companyia.