Come è profondo il mare

Siamo noi, siamo in tanti, ci nascondiamo di notte

per non farci ammazzare dagli automobilisti, dai linotipisti
siamo gatti nei, siamo pessimisti, siamo i cattivi pensieri,
non abbiamo da mangiare
ma come è profondo il mare
come è profondo il mare

Babbo che eri un grande cacciatore di quaglie e di fagiani
caccia via queste mosche che non mi fanno dormire,
che mi fanno arrabbiare
ma come è profondo il mare
come è profondo il mare

E' inutile, non c'è più lavoro, non c'è più decoro
Dio o chi per lui sta cercando di dividerci,
di farci del male, di farci annegare
ma come è profondo il mare
come è profondo il mare

Con la forza di un ricatto l'uomo diventò qualcuno,
resuscitò anche i morti, spalancò prigioni,
bloccò 6 treni con relativi vagoni
innalzò per un attimo il povero a un ruolo difficile da mantenere,
poi lo lasciò cadere a piangere e a urlare
solo in mezzo al mare
come è profondo il mare

Ja fa temps que sempre que veig el mar em ve al cap aquesta canço i no puc evitar dedicar-li uns xiulets com en el seu inici. Aquest cap de setmana, amb una tramuntana de collons, vam poder fer una sessió de platja, solet, i arrebossades per les onades que ens revolcaven per terra una i altra vegada. Genial!

Ja que n'he penjat les fotos al Flickr només posaré l'enllaç:
http://www.flickr.com/photos/marinaraurell/sets/72157607607497611/

Feina, feina, feina...

Per sino en tingués prou amb la feina de la resta de la setmana, o sigui, la feina "fixe" i la que gràcies a ella puc arribar a final de mes (o intentar-ho), d'en tan en tan surten cosetes que van be per desconectar...

De cop et truca algu que ve de part d'un amic i t'ofereix un projecte sense preocupacions i que pots fer com vulguis. El problema es trobar hores d'on siguin i acabes sortint corrents de la feina per anar a una sessió de fotos abans d'anar a buscar el bus per marxar de cap de setmana...

Minoria Absoluta 24/09

Sempre es un plaer anar a perdre el temps amb aquests beneits...
Visca Rac1 i visca "La segona hora"!

Semblances raonables

“S’assemblava a aquella dona de Nip/Tuck…”
“Què es Nip/Tuck?”
“Es igual! Tira, tira…”

Potser soc d’aquelles persones que li troba semblances a tothom que es troba. Mala costum, per altra banda, perquè estàs tot el dia dient “Eh que aquest s’assembla a aquest altre?” però juro que la dona que m’ha obert la porta aquest migdia era clavada al personatge de Hedda, la manager d’en Sean Mcnamara que era una fanàtica del ositos de peluix i que matava a tothom que li volia “robar” en Sean. Al final resultava que no era ni manager ni res, nomes una fan histèrica que volia acostar-se a aquest fent-li creure que era manager quan no coneixia ni els becaris.

Total, tornant al portal. Doncs m’ha obert una dona clavada a aquesta, al primer cop d’ull nomes he pensat “et recorda a algú” però tornant cap a casa m’he posat a donar-li voltes i dic “calla! Que s’assemblava a aquella dona de nip/tuck!”. Ara, la gràcia del cas es que la dona aquesta també es manager. No he pogut evitar veure’ns envoltats de ositos de peluche… Quina imatge! Em sembla que la pròxima vegada que li hagi d’anar a portar DVD’s de material me la miraré diferent, o això, o estaré buscant ositos per casa seva, no fos cas…

Amb la tonteria de donar-li voltes a qui em recordava aquella dona m'he perdut per Sarrià tornant cap a la feina i gairebe arribo tard. Si es que a vegades la imaginació vola...

Ocis i passions

M'havia guardat aquest article que vaig llegir per casualitat quan vaig tornar de Cadaqués a principis d'agost i ara l'he trobat netejant papers. Abans de llençar-lo l'escric aqui. Segur que a tothom que hagui pogut disfrutar d'un dia i una nit al poble li agradarà, i, sino hi heu anat mai, us en vindràn ganes.

Toni Vall
AVUI, 6 d'agost 2008

Quan algú em pregunti què és per mi la llibertat, el més probable és que pensi en un tros de mar. I respondré: Cadaqués. I em vindran al cap tot els estímuls i llampecs esdevinguts entre els límits de la badia i també els tan sols imaginats.

A Cadaqués el sol de matí té el bon gust de no deixar-te dormir més, encara que t'estiguis morint de son. És sorprenent, però els que necessitem ulleres per llegir, allà deixem de necessitar-les. La llum de Cadaqués fa miracles. Algú ja ho va dir, però no em fa mandra reiterar-ho.

Un café amb llet al Casino i és ben possible que no necessitis gaire res més per tirar endavant. I llavors, es clar, t'en vas a la platja. La platja és important a Cadaqués, molt important. Encara que no t'agradi, encara que la sorra et molesti i una pedra se't clavi a l'esquena. És igual: vés-hi. De seguida ho entendràs. Veuràs clar que vagis a la que vagis, sa conca, al pianc, al ros, a ses oliveres o a pordoguer, no buscaràs cap explicació i et limitaràs a ser-hi. Moltes coses maques hi veuràs, però ja saps quines són i no cal que te les expliqui.

No caldria, ja ho sé, però val la pena també arribar-se fins a Portlligat i el cap de Creus. No t'hi entretinguis gaire, però, no fos cas que et perdessis alguna cosa. Vés a dinar a Can Tito, fes un volt pel passeig marítim i per les sales d'art, sopa a La Gritta, però, hi insisteixo, no et despistis perquè ja s'acosta la nit. A Cadaqués la llibertat es cou de dia, però s'esdevé a la nit.

I hi ha dos llocs on has d'anar si vols que et prenguin seriosament. Primer, el Cafè de la Habana. Quan s'acaba la Riba d'en Pitxot gires a la dreta i allà el tens. Entre onze i dotze hi ha música en directe, la il.luminació és tènue i tothom és molt educat. Fixa't be en el que et diré ara: la cambrera dels cabells foscos i llisos, la que feia mojitos la setmana passada. Quina bellesa; voldria parlar-hi, però no goso. Com es deu dir? L'he vista per prmier cop, perìo només marxar ja l'estic trobant a faltar.

Fes dues o tres copes més al Racó i visita el Tropical, que no està gens malament. No tardis gaire, peròm a fer via cap a l'Hostal, el sgon lloc que abans et deia. Tot és allà molt seriós. Cada nit hi passen coses importants, s'hi duen veritats a cabassos i et ve de gust pagar totes les copes amb bitlles de 100. De sobte, et gires i veus que la cambrera sense nom està recolzada a la barra. I llavors sents la llibertat bategant fort. I et mors de por.

MD Walkman

Dilluns tornant cap a Barcelona em vaig quedar sense bateria a l'ipod i davant la possibilitat de fer un viatge de 2 hores sense cap tipus de música vaig rebuscar pels calaixos de l'habitació de casa els meus pares, on havia viscut fins fa uns 5 anys que vaig marxar, un lector de CD's, un walkman, una radio a piles... algu que fes soroll!

Sota unes llibretes de dibuixar velles vaig trobar un minidisc! El predecesor de l'ipod, havia de ser un boom pero quan va sortir l'ipod poc que m'en vaig recordar mes. Anava amb tarjetes, funcionava a piles, i per grabar era un merder, però per fer el viatge cap a Barcelona ja em feia el fet.

Dins les 3 tarjetes que vaig trobar al mateix calaix i havien coses com aquestes:










Conclusió. Fa 5 anys no tenia ni puta idea que els italians sabien cantar i m'agradava mes la música tirant a punk-rock, de fet, no se si això es punk-rock... aquests que enlloc de cantar, criden. Cosa que ara detesto bastant. Tot i que Nickelback em segueix agradant, però una canço... mes d'un ja em ralla. Què us agradava fa 5 anys? I fa 10?

Segur que si ara escoltessim un cassette d'aquells que ens grabavem amb cançons de la radio quedariem parats. A casa meva no, perquè grabavem cançons de rac105 i aquestos fa segles que foten la mateixa música...

VINAGRE

En Noé i la Lídia

Ja ha plogut molt desde la primera còpia del programa que li van enviar als de TV3, sino recordo malament ja fa mes d'un any, quan el "Vinagre" encara es deia "tramuntana" i tot just acabava de sortir de l'ou... ara li han canviat el nom, tot i que em segueix agradant mes "tramuntana" i ha crescut molt. Espero que avui la audiència de TV3 els hi doni una oportunitat! Que tan els personatges frikies de davant la camera, com els de darrera, s'ho mereixen...

L'Africa i en Yeral

Avui surt a tots els diaris, almenys els que he pogut fullejar aquest matí al bar, i fa gràcia que alguna cosa que has vist creixer desde el primer dia surti a la llum i es vegi per tot arreu.

A mi els que m'agraden mes son en Noé, el pescador de Cadaqués, en Marçal, l'aspirant a actor, i les parelles del Monitor i la alumne d'aerobic... Recorden molt als espectacles que havien fet en Bruno i la Clara al teatre, de fet, la majoria de personatges estan trets d'allà.

Si voleu veure el resultat final, no cal que ho digui perquè segur que ja sabeu el dia i l'hora però mai està de mes:
DIUMENGE, (o sigui, avui) A LES 22:35H A TV3.
[Web del programa]
Després del '30 minuts'.

A prop del mar

Si no vas molt de pressa
pels voltants del meu carrer,
veuràs les cases blanques
i un bar que està sempre obert.

Bicicletes que van amunt i avall,
que travessen tot el parc,
una església molt a prop del mar
i carrers amb nom de sant.

Si no vas molt de pressa
i mires al teu voltant,
veuràs portes obertes
que et conviden a passar.

Digue´m si el carrer fa olor de mar,
si fan soroll els finestrons,
si les sirenes sonen cap al tard,
si a les terrasses hi ha coloms.

Si vas a prop del mar,
si veus a la meva gent,
si vas a prop del mar,
digue´ls-hi que penso en ells.

Si no vas molt de pressa
i et pots aturar,
mira´m les seves cares,
si hi veus el temps passar.

Si en els seus ulls hi ha felicitat
i en la pell el seu treball,
si la vida segueix endavant,
com jo la puc recordar.

Si vas a prop del mar,
si veus a la meva gent,
si vas a prop del mar,
digue´ls-hi que penso en ells.

Posant aquesta foto nomes hi pot anar aquesta canço...

Apunt per començar el pont!

* Cadaqués, agost 2008

Festa major de Cadaqués

Avui comença, tot i que durant l'istiu ja han anat fent coses, la Festa Major de Cadaqués. Nosaltres hi pujarem l'altre cap de setmana aprofitant que es pont però us deixo l'enllaç a la programació de la festa per qui s'animi.

5 de Setembre:
11:00h Diferents activitats infantils al Passeig.
22:30h Cantada d'havaneres a Portdoguer. (Port-Bo)
00:00h Orquestra Montecarlo al Passeig.

6 de Setembre:
10:30h Travessia as port, plaja del Ros.
11:00h Simultània d'escacs, a Portdoguer.
18:00h Cercavila
23:00h Ball de festa major, orquestra Cimarrón, al Passeig.

7 de Setembre
Tot lo dia al Passeig tallers i jocs infantils.

8 de Setembre
12:00h Ofici solemne a l'iglesi de Sta. Maria.
20:00h Concert d'Orgue a l'iglesi de Sta. Maria.

11 de Setembre
8:00h 16ª Marxa a cap de Creus
19:00h Sardanes amb la cobla principal de cap de Creus.

13 de Setembre
Tot lo dia al Passeig, el petit artesà.
9:00h Marnaton, travessi de cap de Creus a Cadaqués, nedant.
22:30h Concert Elèctica Dharma, a s'olivar de sa conca.

http://webspobles.ddgi.cat/sites/cadaques/Shared%20Documents/AGENDA/ISTIU2008_Programa.pdf


Hauria d'aprofitar per quedar amb la Gemma, però això ja es una altra història.
Ens veiem per allà!

Síndrome Dymo

Que torni a sonar el despertador emprenya, però posar cara de drama i queixar-te que pateixes síndrome postvacacional és fotre-se'n. La pitjor síndrome és la de posar etiquetes ridícules, i creure'ns-les.
Carles Capdevila / carles.capdevila@gmail.com

Si et toca els nassos tornar a la feina, vol dir que tens feina, i que a sobre has pogut fer vacances. El que tens no és cap malaltia, es diu mandra, és normal, i és a la gamma alta de la normalitat, la de la gent afortunada. Si a més a més tens jet lag, vol dir que has pogut pagar un avió, i el teu ha aterrat bé. Si et queixes que t'han escorcollat a l'aeroport, vol dir que probablement el vol era transoceànic, veig que no ens estem de res. O sigui que menys fer cara de pomes agres, més somriure i pensar que estàs de sort, i que et duri. I ara, a pencar, tampoc no cal que et passis tres dies explicant el viatget.

Aquest posat transcendent fingint que tens estrès perquè no pots fer classe de ioga cada dia, aquesta expressió de tragèdia quan el dònut no és d'avui, aquesta indignació perquè trigaràs una setmana a rebre el nou model de mòbil, i el teu ja té tres mesos... D'això tota la vida n'hem dit mals de rics. I ja és trist imitar els rics en la part més tonta, la de ser desagraïts. Posats a imitar-los, preferiria fer-ho en el saldo del compte corrent, no en la incapacitat de disfrutar del privilegi que els ha tocat o s'han sabut guanyar.

Al darrere de les etiquetes que posem a coses normalíssimes, com estar desubicat els primers dies de feina, o anar de bòlit, o no entendre't amb el teu cap o haver-te cansat de la parella, hi ha dues perversions. Una és pretendre donar el tracte d'excepcionalitat mereixedora de comprensió social a una cosa que li passa a la majoria de gent. La segona és pitjor, és alliberar de culpa el que té el problema, que en lloc de ser-ne responsable passa a ser-ne un damnificat. Siguem decents: deixem el dret a queixar-se als malalts i desgraciats de debò, no als estressats de disseny.

Si dic "M'he engreixat", és culpa meva, i em toca suar la cansalada si la vull eliminar. Si dic "Pateixo obesitat", passo a ser una simple víctima d'un agent extern que m'ataca, pobre de mi. Crisis de parella, d'identitat, dels quaranta, dels cinquanta... Batejar-les hauria de servir per assumir la nostra vulgaritat, la nostra mediocritat, per acceptar que no som gaire importants, que som previsibles. I celebrar-ho, dissimular-ho, o riure'ns-en, però mai fotre el ridícul i posar cara d'interessants, perquè potser no podem pagar el cotxe de l'any, però almenys patim la síndrome del mes.

Llegir el diari tan bon punt arribes a la feina es un dels 'petits plaers' que em regalo cada dia a les 9 del mati, el jefe encara no ha arribat, no tens ningú que miri per damunt del clatell amb què dediques les hores de feina i quines pagines d'internet estàs mirant, per tan, m'agrada fullejar l'AVUI i El Periodico (per aquest ordre) per posar-me una mica al dia, apart d'enxufar Rac1 i sentir la tertulia que fan a El Món. M'encanten els "pel darrera" que fan a l'AVUI, a la última pagina. I en especial m'ha agradat aquesta d'en Carles Capdevila. Que un simple article em faci riure quan tot just acabo d'iniciar la meva jornada laboral es tot un mèrit o sigui que aqui el deixo.

"Un día feliz"

.

.

.

.

¿Que tal?

Pues muy contento, hoy muy contento.

¿Ah si?

Si, es que ahora cuando hace mal día me siento bien porque es mi pequeño consuelo...

Porque?

Porque mientras estoy en el teatro pienso "almenos hace un tiempo de mierda y la gente no puede estar en una terrazza tomando algo. "

Pero... ¡¿también pueden quedarse en casa viendo una película comiendo palomitas, no?!

¿Te costaba mucho dejarme ser feliz,?

No us perdeu el pollo que monta la Patricia Conde perquè vol "algodon de azucar". Cada dia m'agraden mes aquest parell. "TU, A LA PUTA CALLE!"

700 euros

M'he enganxat a bastantes series espanyoles desde els últims mesos, cosa que abans no em passava i solia mirar mes coses "de fora" (hi ha temps per tot). Ara intento mirar regularment coses com: El Internado, Física o Química, Herederos, 700 euros y mes puntualment La lola. Alguna serie hi ha que no m'agradi? "Impares"! Nomes ho he vist una vegada i no ho suporto. Ara mateix ho estan fent per la tele abans de repetir el capitol final de Física o Química i estic escribint això per perdre temps mentre ho acaben...

700 euros, Merce Llorens i Toni Cantó

No se perquè m'agrada '700 euros'

- L'argument sembla copiat de la peli "Coyote Ugly" (El bar Coyote) una nena innocent de poble que va a la ciutat i es revoluciona, al Bar Coyote es posava a currar en un bar ballant i a la sèrie fa de puta però el fil argumental vindria a ser el mateix.

-Alguns dels actors tenen el mateix registre dramàtic que Fran Perea, o sigui, sota zero.

-El dolent de la peli no fa por, la seva mare si!

Ara, redescobrir perquè en Toni Cantó era el meu amor platònic quan feia '7 vidas' mereix donar-li una oportunitat a la serie, apart, que es igual que sigui una còpia barata de "Coyote Ugly" i que sigui una serie xorra... alegrar-se la vista mirant la tele a vegades també es un bon argument. Sobretot si tornes de treballar i l'únic que vols es "no fer res".