Hikikomori

Tens 18 anys.
Vius a Tokio.
I ets dins d'una habitació.
Dins d'una habitació on només hi ha un punt de llum.
Un llum blanc, profundament resplendent.
El llum hipnotitzador d'una pantalla d'ordinador enmig de la fosca.
I res més.
És això.
El món, tot el teu món, és això:
Una habitació tancada amb un punt de llum.
I la resta és fosc.
Fora de l'habitació, fora del teu món, tot sembla una jungla d'acer.
Un món-selva on pares, germanes, amics i desconeguts transiten perduts caçant i essent caçats.
Fora, és una gran àrea privada de caça on tots proven de sobreviure amb més o menys penúria.
Però ara, tu ja no en formes part.
Has decidit convertir-te en un Hikikomori.
Has decidit aïllar-te, i ara ja no surts de la teva habitació.
Et passes el dia dormint i la nit jugant a videojocs o navegant per Internet.
No deixes que ningú entri a la teva habitació.
No parles amb ningú.
I no surts mai.
Al Japó, n'hi ha més d'un milió com tu.
Un de cada deu joves japonesos, esteu tancats en una habitació sense parlar amb ningú.
Heu decidit apartar-vos totalment de la societat, del món i sentir com la vida passa... a fora.
Jordi Faura i Abel Coll

Amb aquest text tipu "Haiku" (o com s'escrigui), Jordi Faura i Abel Coll, director i escriptor, presenten l'obra Hikikomori a la Villarroel. Una realitat crua i ¿llunyana? Adolescents que decideixen tancar-se a les seves habitacions i no sortir-ne durant anys. Televisió, escoltar música, navegar per la xarxa i evadir-se amb videojocs són la seva única motivació.
Dos nois parlen davant d'una porta tancada, s'expliquen que fan a l'escola i els seus plans de futur per entrar a la Universitat de Tokio, la porta no s'obre però hi ha algu darrera, algu que camina, juga a l'ordinador, dorm, s'aburreix... algu que per alguna raó s'ha tancat al seu santuari i no te cap intenció de sortir-ne. Mentrestant, fora, a la casa hi van passant coses...

L'Akane ha crescut, necesita diners desesperadament per poder operar-se les tetes, les noies de la seva edat van a vendre les seves calçes brutes a bon preu per poder pagar-se els seus capritxos, no respecte al seu pare ni a la seva mare, i la seva única aspiració es embrutar calçetes per anar-les a vendre i poder operar-se les tetes...

A "Hikikomori" tots els personatges tenen les seves aspiracions i la seva vida gira al voltant d'una porta que no es vol obrir. Sino voleu pensar, no l'aneu a veure, perquè podeu esta donant-li voltes molta estona. Proba d'això es el col.loqui que s'en va fer després de l'obra, sort que nomes teniem uns minuts per comentar-la entre tots perquè sino em sembla que encara hi seriem! Personalment diria que tots tenim un moment en que som Hikikomoris... un moment, unes hores o potser uns dies, no vull dir que estiguem tancats a una habitació però si que hi ha dies en que no tens cap ganes de veure a ningú o de pensar, o de donar-li voltes a les coses i vols desconectar de tot i de tothom. Això crec que es bo, bo fins que no es porta al límit.

Com s'explica a l'obra de teatre.

Que la fan a La Villarroel, per cert.