domingo, 10 de mayo de 2009

Aires urbans


Ocells, vent, sol, olor a Maria, un lleuger so de saxo que surt d'alguna finestra pròxima i que serveix de banda sonora mentre un àrab crida "Al·leluia" i "Fill de puta" intermitentment, no li crida a ningú, de fet, passeja sol pel parc cridant "Fill de puta... Al·leluia, al·leluia,... fill de puta" i la gent del seu voltant fa com sinó sentís res...


Una mica mes enllà, un grup de dones amb cotxets fan la xerrada mentre els fills somien ser Iniesta, un vagabund passa pel costat arrossegat uns cartrons nous de trinca que acaba d'aconseguir per fer-se el catre aquesta nit i un negre cantusseja "Falling in love again..."


Dos mossos d'esquadra fan la ronda però mes aviat sembla que perdin el temps, com qualsevol dels que som allà, uns gossos simpàtics que volen saludar i jugar amb tothom mentre el seu amo seu tranquil menjant pipes en un banc, de cop es comença a sentir òpera, es barreja amb les notes de saxo però no ve del mateix lloc, miro enlaire i veig en una finestra una dona que feineja, "massa jove per tenir un disc d'òpera posat", penso.

Al banc del costat uns nois bevent i fumant porros, dos italians discutint sobre un tercer que casualment, no es allà, i un pare que persegueix el seu fill petit perquè vol fer la croqueta sobre la gespa i se li escapa. Se n'està anant el sol i fa fresca.


Em poso el jersei i m'estiro. He quedat a 2/4 de 8, encara tinc temps per fullejar el llibre que m'havia dut fins a aquest parc , i que gràcies a aquests aires urbans me n'havia oblidat completament. Es que a vegades cal ben poca cosa per desconnectar: una olor, el vent calorós de principis d'estiu, música, les converses entre la gent, o simplement veure que fa algú que no ets tu, veure com camina, endevinar què pensa i cap a on anirà després de creuar el parc...



Les fotos son dels jardins de Sant Pau del camp, un diumenge 23 de Març
I el text son apunts agafats el divendres 8 de Maig als mateixos jardins.

1 comentario:

Picard dijo...

Com m'agradaria poder gaudir del suficient temps i la necessària calma per seure de tant en tant al banc d'una plaça o parc qualsevol i observar l'anar i venir de la gent, les seves reaccions i la seva forma de relacionar-se amb allò que els envolta i les situacions en què es va trobant ...

De fet, segons com, hom pot fins i tot intentar imaginar quina mena de persona és aquella en funció de com es comporta.

Personalment trobo que, quan l'he practicat, aquest és un dels exercicis més relaxants i a l'hora més estimulants que conec. I imagino que no dec ser l'únic, perquè les taules que primer s'omplen a qualsevol bar del món són aquelles que miren directament cap a on la gent passa caminant ...