DE HAMLET A STOKOLM

S'esta perdent això d'escriure en paper... gràcies als blocs, facebooks, fotologs, diaris digitals i la marequelsvaparir! Dins la meva bombolleta de felicitat permanent que visc últimament, no hi ha lloc per les noves tecnologies, bueno... això de "noves" es podria discutir, diguem-li ordinador i Internet, que es mes fàcil i precís. Volia parlar sobre les obres de teatre que he vist aquests últims dies i que m'han agradat. Volia escriure-ho a un document de Word en blanc, guardar-ho al USB i penjar-ho al bloc desde l'ordinador de la feina, allà si que hi ha Internet. Visca! sinó m'acabaria deixant el sou als cibers del barri.

Després 'en un alarde de originalidad' he pensat que què millor que escriure-ho en una llibreta? M'estalvio haver de passar calor davant l'ordinador, a quarts d'11 de la nit, puc escriure estirada a sobre el llit, amb els peus sobre el coixí, de cap per avall i al costat del balco, on passa un aire fresquet. Això no ho pots fer davant l'ordinador. Ho podria fer si tingues un portàtil , si , també, però un document de word en blanc no m'inspira tan com un full de llibreta guarro...

Poloni
I ara, senyor, senyora... especular què ha de ser la majestat, o què és el deure, o perquè el dia és dia , la nit , nit, o el temps és temps, seria perdre dia, nit i temps. Essent així , i en conseqüència , com que la brevetat és l'anima del seny i el tedi les extremitats, els accesoris, sere molt breu: el vostre noble fill és boig. I l'anomeno boig, tal qual, perquè pretendre definir la bogeria autèntica, què més pot ser sinó no ser més que boig?

I que equivocat que estava el Poloni de Hamlet dient que el vailet estava boig... però no cal repassar l'obra de Shakespeare de dalt a baix. No es cap novetat. Segur que ho heu vist, sentit o llegit mil cops... ara, el muntatge de La Perla 29 capitanejats per l'Oriol Broggi, "l'insensat de l'Oriol" com l'anomena Julio Manrique al programa de mà, no deixa indiferent. La història es la mateixa, però la posada en escena, la il·luminació, la música (grans Manel!), i les interpretacions, fan que sigui una obra única. No es cap secret si confesso que soc fan de l'Oriol i de tot l'equip de la Perla pero es que de moment no m'han decepcionat les vegades que he pogut gaudir dels seus muntatges.

La senzillesa amb la que resolen les posades en escena m'apassiona. Com surt llum d'una finestra que dona al carrer quan ja s'ha post el sol, es tan màgic com senzill, nomes es tracta de col.locar un parell de focus darrera la finestra i tapar-ho tot perquè desde fora no es noti. M'agrada com juguen amb l'espai de la biblioteca i com treuen recursos del no res. Clar que amb les grans interpretacions del Manrique, Carles Martinez, aida de la cruz i companyia aquesta tonteria dels focus queda en un segon pla.

Em van fer emocionar , i em van fer pensar quina era la ultima vegada que m'havia emocionat d'aquesta manera tan bestia assentada en un teatre, la resposta: "mort d'un viatjant" al lliure i el seu gran Boixaderas.

Jimmy

Aquest bony al voltant del teu melic soc jo , enterrat viu, ofegant.me , morint-me de fàstic al seu interior. I ella? Ella no reacciona, ni un tremolo , ni un soroll, res. Mira como cuando quieres no haces ruido! Ella anirà devorant-me i consumint-me fins que no deixi res de mi.

No se si es gaire lògic o coherent, parlar d'una obra de teatre que has anat a veure en una prèvia i al primer pase amb públic... clar que segur que es millor parlar-ne ara que el dia de l'estrena, quan els nervis encara estan mes a flor de pell. Tenia ganes de veure-ho , ganes d'escoltar l'adaptació del text de John Osborne, ganes de veure com ho havia resolt el Marc després d'aquell gran "le mani forti" d'un altre Grec.

Tot i que fos una prèvia no em va decepcionar gens ni mica. La historia te molta força ,els personatges estan increïblement ben definits i treballats, saps què pensen i pots arribar a comprendre'ls a tots ells. Els entens. Rius, t'enfades i vius amb ells. Stokolm es la vida de quatre persones, com s'enfronten i conviuen o intenten sobreviure en les quatre parets d'un pis mig cremat.

Es una obra de silencis, discussions, música , violència, desesperació,... un dramón, si. Però un drama que fa gràcia. No perquè riguis de les situacions, si t'ho mires fredament es per pujar dalt l'escenari i fotre-li quatre osties a mes d'un... rius perquè el text, tot i ser un drama, es irònic i te tocs de comèdia. Aquest es el sentit de Stokolm. "la vida es una bona merda, però fa gràcia". Aquesta frase no es meva però me l'apropio per uns moments.

Em va agradar , molt. Ara, hi van haver algunes interpretacions , alguns alts i baixos, que no van acabar de fer-me el pes. En general es notava molt la diferència entre els personatges masculins i femenins. Suposo que eclipsats pel gran Jimmy de l'Andrés Herrera. Semblava que faltava "alguna cosa". "Alguna cosa" pot ser mes assajos , o mes passes amb public o mes rodatge o que se jo. No soc ningu per opinar sobre aquestes coses, jo no tindria nassos de pujar allà dalt i fer-ho be, ni amb una setmana ni amb un any d'assajos pero la meva sensació va ser que els hi faltava algun "toc". Aquestes interpretacions fluixetes no desmereixen l'obra, i per això a l'inici deia que potser no era gust parlar d'una cosa quan encara no s'havia arribat a estrenar. Stokolm val la pena.

Amb la tonteria ja son les 12 de la nit, i demà tocarà llevar-se per anar a treballar. Això no es cap teatre però l'espectacle també continua... Ce la vie!