domingo, 30 de agosto de 2009

'WAY DOWN IN A HOLE' VERSIONS

No parlaré de The Wire (Bajo escucha) sino de la seva sintonia d'entrada. Hi han sintonies i caretes de sèries que m'encanten però que la sèrie en si no m'atrau. En aquest cas es reuneixen els dos requisits, a The Wire la novetat està en que agafant la canço de "Way down in the hole" del cantant Tom Waits, a cada temporada la canta un grup diferent. Moltes vegades a les sèries canvien la careta a cada temporada però la sintonia segueix sent la mateixa i en aquest cas van fer un pas mes.


The Wire Temporada 1: Five Blind Boys of Alabama






The Wire Temporada 3: 'The Neville Brothers'





The Wire Temporada 4: DoMaJe





The Wire Temporada 5: Steve Earle






A la Temporada 2 van posar la canço original de Tom Waits. I ja que estem amb versions de "
Way down in the hole", acabo amb aquesta de la cantant britanica M.I.A i el raper de baltimore, BLAQSTARR.



Fent aquesta actualització m'he recordat del bloc del meu amic Dudu, quan va parlar de les diferents versions de la canço "common people". Igualment interessant! http://dudusound.wordpress.com/

martes, 25 de agosto de 2009

SIX INCHES OF LIFE



I don't know what to say really. Three minutes to the biggest battle of our professional lives all comes down to today. Either we heal as a team or we are going to crumble. Inch by inch, play by play, till we're finished. We are in hell right now, gentlemen, believe me. And we can stay here and get the shit kicked out of us, or we can fight our way back into the light. We can climb out of hell. One inch, at a time.

Now I can't do it for you. I'm too old. I look around and I see these young faces and I think, I mean, I made every wrong choice a middle age man could make. I pissed away all my money, believe it or not, I chased off anyone who has ever loved me. And lately, I can't even stand the face I see in the mirror. You know when you get old in life things get taken from you. That's, that's part of life.

But, you only learn that when you start losing stuff. You find out that life is just a game of inches. So is football. Because in either game, life or football, the margin for error is so small. I mean one half step too late or to early you don't quite make it. One half second too slow or too fast and you don't quite catch it. The inches we need are everywhere around us. They are in ever break of the game, every minute, every second.


On this team, we fight for that inch. On this team, we tear ourselves, and everyone around us to pieces for that inch. We claw with our finger nails for that inch. Cause we know when we add up all those inches that's going to make the fucking difference between winning and losing, between living and dying.

I'll tell you this in any fight, it is the guy who is willing to die who is going to win that inch. And I know if I am going to have any life anymore it is because, I am still willing to fight, and die for that inch because that is what living is. The six inches in front of your face.

Now I can't make you do it. You gotta look at the guy next to you. Look into his eyes. Now I think you are going to see a guy who will go that inch with you. You are going to see a guy who will sacrifice himself for this team because he knows when it comes down to it, you are gonna do the same thing for him.

That's a team, gentlemen, and either we heal now, as a team, or we will die as individuals. That's football guys. That's all it is. Now, what do you gonna do?


No he vist mai aquesta peli, ni se si es bona o dolenta, però buscant vídeos al Youtube de Tony Montana (Scareface) m'he topat amb aquest. No deixa de ser un monoleg sobre la nostra situació davant la vida i les decisions o problemes als quals ens enfrontem i com els podem afrontar, no? And for you, what are those "six inches in front of your face"?


ANY GIVEN SUNDAY (1999)
Director: Oliver Stone
Writing: Daniel Pyne and John Logan
Cast: Al Pacino, Cameron Diaz, Dennis Quaid, James Woods, Jamie Foxx

domingo, 16 de agosto de 2009

DEGRADACIÓ



Fa uns 9 o 10 anys, estava estudiant ESO, crec que els adolescents encara perden el temps amb aquest sistema d'ensenyament... A ESO apart dels crèdits comuns, vegis català, castellà, angles, plàstica, tecnologia i demés coses imprescindibles, durant una setmana es feia "el crèdit de síntesi", que consistia en dividir totes les classes en grups i treballar un tema en comú durant la setmana, i exposar-ho a la classe l'ultim dia. Recordo especialment el "crèdit de síntesi" en el que cada grup havia d'estudiar a fons un barri de la nostra ciutat, Vic. Al meu grupet de nens i nenes amb acne ens va tocar 'el barri de les adoberies'.

El 'barri' eren 4 cases i 4 pellaries abandonades a tocar del riu i al costat del pont roma. Un barri molt interessant, desde el punt de vista adolescent, perquè ens va permetre explorar fabriques abandonades, endinsar-nos per túnels estrets i descobrir amagatalls dels yonkis de la ciutat.

L'anècdota de les xeringues usades que vam trobar a la vora del riu Va causar furor quan la vam explicar davant tota la classe! No tot van ser alegries, al treball s'havien d'adjuntar enquestes fetes als veïns i per aquells carrers fets caldo poc que vam trobar ningú... Però ens era igual, havíem viscut aventures, ens havien perseguit bojos, havíem trobat amagatalls secrets i havíem trencat finestres a cops de pedra. Petits delinqüents per una setmana.

Segur que els pringats que els hi van tocar els barris residencials i cèntrics es van avorrir mes que nosaltres.









Tot això em va venir a la memòria dijous al mati quan, tornant a Vic per un parell de dies, anava camí de casa ma iaia i em vaig aturar a donar un vol per les adoberies i comprovant que el barri seguia igual que feia 10 anys. Pellaries i cases abandonades. Res a canviat. Be,si. El túnel que anava a parar a la vora del riu era infinitament mes petit, no entenc com ens hi vam arribar a ficar. Tampoc m'esperava un gran canvi però m'hagués agradat que les pellaries s'haguessin tornat centres culturals, o sales polivalents, una biblioteca o un ciber...

No entenc com l'ajuntament de Vic que s'ha passat els darrers anys tirant a terra els arbres mil·lenaris del passeig per fer-hi una plaça de ciment o enderrocant dos edificis per poder obrir un carrer enlloc de arreglar i reconstruir coses que ja estan fetes. I fer habitable un barri ex-industrial que està en ruïnes al costat del magnific pont romà. Si estès arreglat segur que hi haurien bufetades per anar-hi a viure però ara tot es cau a trossos i ningú gosa posar-hi els peus.


Fa uns minuts que he llegit al butlleti de la Generalitat que al passat Febrer van declarar el barri de les Adoberies "
primer bé cultural d’interès nacional, en la categoria de zona d’interès etnològic", molt bonic... però les fotos son tirades fa unes setmanes i sembla que desde el Febrer fins ara no han mogut ni una sola teranyina. A seguir esperant.

Googlejant he trobat mes info del tema, per si a algu li interesa una part de la història de la Ciutat de Vic:
http://www.maulets.org/adoberies/
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2387699


miércoles, 5 de agosto de 2009

LA HISTÒRIA DE LA SENYORA MARIA

Dissabte, 01 d'agost
11:00h

Puc seure? No hi ha mes lloc i així descanso una mica.

I tant, nomes faltaria.
No, jo ho pregunto per si un cas...


Així comença la “història de la senyora Maria”, una dona que el 10 d'agost complirà 85 anys i que viu al carrer del costat del teatre Romea, que ara mateix no se com se diu, i que es la veïna de dalt d'uns pakis que li tenen el cor robat des de que van venir a viure al barri fa uns mesos i des de que els tres fills petits dels pakis li criden “avia, avia” sempre que la veuen.


No se com va començar a parlar-me de la seva vida, jo nomes volia esmorzar amb el meu suc i el meu diari al bar, com faig cada cap de setmana, ja sigui a Barcelona, a l'Estartit o on em trobi els dissabtes i diumenges al mati, però vaig acabar escoltant les peripècies d'una dona i la seva família a la Menorca i Barcelona dels anys 80. La història de la senyora Maria va a remolc de la del Toni, el seu futur marit, quan ella ni tan sols s'ho pensava. El Toni vivia a Menorca i als 12 anys li van haver d'amputar una cama per culpa d'un accident jugant a futbol, abans els recursos no son els que hi han ara, i li van haver de tallar la cama. Gràcies a aquest accident va venir a Barcelona i al no poder fer res per la seva cama va mirar de buscar-se la vida aquí. Després de treballar un temps construint carreteres per l'Ajuntament, un amic seu sabater li va dir que potser podria aprendre l'ofici i fer-se sabater, perquè amb una cama impossibilitada li aniria millor treballar darrera un taulell que fent carreteres. Va ser treballant i aprenent l'ofici que el seu amic li ensenyava als caps de setmana i finalment va començar a treballar a una fàbrica de sabates que hi havia prop del carrer del Carme, mes o menys al costat d'on ara hi ha l'escola Milà i Fontanals. El Toni va veure que aquesta feina tenia futur i va córrer a avisar la seva família i els seus amics de Menorca perquè es traslladessin a Barcelona i poguessin tenir un futur millor.


Entre els amics va venir a Barcelona la Maria, en aquella època no era “senyora”, sinó simplement una noia. La Maria estava compromesa amb el germà d'en Toni i embarassada. Un mala peça que la seva única aspiració era anar de bar en bar quan acabava la jornada laboral. Després de donar a llum a la seva primera filla, la Maria es va posar a treballar a la fàbrica de sabates. Seguia aguantant el germà d'en Toni, tot i que ella de qui realment estava enamorada era d'ell. Cosa que descobriria al cap d'uns anys, ara simplement el veia com un refugi i algu amb qui agafar-se quan el seu marit arribava borratxo a casa dia si, dia també.


Uns anys mes tard, i amb una altra criatura corrent per casa, el germà del Toni es va morir per culpa de la beguda, el seu cos no devia aguantar tanta activitat i es va apagar. Les dues nenes van heretar el caràcter difícil del seu pare, i tot i ser petites, ja apuntaven maneres.

El Toni es va ocupar de tot i els hi va fer de pare tan be com va saber, era molt diferent al seu germà, una persona afectuosa i responsable que s'estima a la Maria amb bogeria. Les dues nenes no el van arribar a apreciar mai, però.

Quan es van fer grans, les dues van anar a viure a Menorca, deixant els seus pares a Barcelona, i nomes preocupant-se per ells quan els hi feien falta diners. La Maria i el Toni els hi van donar tot, mobles nous, menjar, transports, i tot perquè poguessin viure felices al poble. Nomes es veien de tan en tan, quan les filles van tenir descendència i els avis volien veure els seus nets.


En una de les últimes visites a Menorca, als anys 90, un dels gendres els hi va demanar 500.000 pessetes a la seva família de Barcelona. La Maria i el Toni li van demanar perquè li feia falta els diners, ja que ells els hi havien donat tot, el gendre es va rebotar per aquest comentari que ell trobava que era inoportú. Realment tenien tota la raó, a veure qui deixa 500.000 pessetes a algú sense ni tan sols saber perquè les vol? Encara que siguin de la família. No portes 500.000 pessetes a la butxaca. Es van enfadar tan per aquest simple comentari que van trencar tota relació amb la Maria i el Toni i no els hi van deixar tornar a veure les seves netes mai mes. La Maria sap que la seva filla ve a Barcelona de tan en tan perquè els seus amics de Menorca li diuen que la nena se'n va a la ciutat de vegades, però encara es hora que doni senyals de vida...


Una cosa semblant els hi va passar amb l'altre filla que també vivia a Menorca, i també li va girar l'esquena un bon dia, quan sopant a Menorca parlaven de comprar-se un cotxe nou, i també li demanaven diners per comprar-lo. Casualment, els problemes de comunicació van venir per culpa dels marits de les seves filles, ells eren qui tancaven la porta als morros a la seva família política, però les filles de la Maria no hi oposaven resistència, si els seus marits feien fora la mare de la seva dona, sense motiu aparent, no feien res per evitar-ho. Eren altres temps, suposo.


La Maria ha seguit vivint al mateix carrer des de que va venir de Menorca, ara ja sense el Toni, que es va morir fa pocs anys, de vell, amb el seu gosset que li fa companyia i anant a fer un cafè amb llet al bar de la plaça del Carrer Hospital tots els dies de la seva vida.


Tot i les penúries familiars que ha passat, es recorda de la seva etapa com a sabatera, els anys que va passar amb el Toni, i amb nostàlgia la seva enyorada Menorca, que no trepitja des de l'any 86.


Ara està contenta des de que al pis de sota s'han instal·lat a viure una família de pakistanesos, primer van venir els homes de la casa, i després quan van tenir amb què sobreviure van venir les dones embarassades. Tenen tres fillets petits que fan les delícies de tot l'edifici. La Maria els va ajudar donant-los els mobles que li sobraven de casa seva, i els pakistanesos l'adoren. La conviden a te cada dia, els fills petits l'estimen amb bogeria i fins i tot algun dia ha ajudat a la botiga que tenen al carrer Sant Pau. M'imagino que la Maria està contenta perquè ha descobert que hi pot haver una família que se l'estimi i li doni carinyo, cosa que les seves filles no van arribar a fer mai.


Segur que amb el pas dels anys la història s'ha anat desvirtuant però si fa no fa, aquesta vindria a ser la vida de la Maria, que em va explicar un dissabte al mati mentre jo esmorzava.


Aquest dia vaig descobrir que es pràcticament impossible, o improbable, d'estar a una taula de la plaça del carrer Hospital, sola, sense sentir algú dient “Perdona, que puc seure?” o “Excuse-me, can we use this chairs, please?”.