L'inspector de Nikolai Gógol

Alcalde Lluís Soler

Jutge Quimet Pla

Director de l’hospital Jordi Banacolocha

Director del col·legi Míriam Alamany

Cap de correus Miquel Bonet

Cap de policia Manuel Veiga

Bòbtxinski Carles Martínez

Dòbtxinski Xavier Serrano

Mària Antónovna Gemma Brió

Anna Andréievna Anna Güell

Òssip Isaac Alcayde

Criat de la fonda Bernat Cot

Khlestakov Ernest Villegas

Avdòtia Mònica Aybar

Comerciant Daniel Ventosa

Dona Mercè Anglés

Vídua Sílvia Ricart

"Una comèdia hilarant sobre la corrupció política. La comèdia més divertida d’aquesta temporada ens arriba de Rússia en una versió lliure de Jordi Galceran dirigida per Sergi Belbel. Considerat el millor text teatral que va escriure Nikolai Gógol i una obra mestra indiscutible de la sàtira, L’inspector retrata amb ironia l’estupidesa, la cobdícia i la banalitat dels oficials i els alts càrrecs de les províncies russes. Quan arriba la notícia que un inspector ve a fer una visita d’incògnit, Anton, l’alcalde, s’afanya a netejar la ciutat. La policia local i la resta d’autoritats miren d’amagar totes les evidències dels seus xantatges, i tots plegats preparen un escenari idíl·lic per rebre el delegat del govern. Mentre, Ivan Khlèstakov, un tarambana, jugador i estafador, arriba amb el seu criat, Òssip, de Sant Petersburg, i és confós per la gent del poble, que creu que és el temut inspector. Evidentment, tot desemboca en un seguit de situacions inversemblants i hilarants."


" La comèdia més divertida d’aquesta temporada"? No ho definiria aixi però això posa al dossier de premsa de l'Inspector, l'obra que s'està representant a la Sala Gran del Nacional. Si, fa riure... per tan, es una comèdia, lògicament, si fes plorar seria una tragèdia... però tan com "la comèdia més hilarant" o "la comèdia de la temporada" per mi no ho seria.

Un re-descobriment l'Ernest Villegas, ja l'havia vist en algunes altres ocasions i com a actor no m'acabava de fer el pes. Aqui em va agradar, i molt. Aquest aire picarón, morbós i juganer se li dona be, sobretot en les escenes on es treballava tan la dona com la filla de l'alcalde.

Vaig riure molt amb les cares còmiques de l'Isaac Alcayde, les de 'no se què hi faig aqui' del Jordi Banacolocha i la berborrea interrumpuda dels dos germans Bòbtxinski (Carles Martínez) i Dòbtxinski (Xavier Serrano) però tret d'aquests petits detalls em va semblar una comedieta sense mes pretencions. En alguns moments s'em va fer carregós, recordo que abans de desmaiar-se Khlestakov (Ernest Villegas) després de fer un discurs pretensiós sobre la seva suposada bona vida a Petesburg vaig pensar "que pesat!". Pesat suposo que també pel to massa elevat del Lluis Soler però si, vaig riure. I al cap i a la fi, després de gairebe tres hores d'obra, es el que compte, no?

Bienvenido al Norte, Doctor Mateo

Dissabte enlloc d'anar al Carnaval de Torelló, com fa gairebé tothom de la meva comarca, vam anar al cine desafiant el Carnaval i el Derbi Barça-Espanyol, de fet, tampoc ens vam perdre gran cosa... Després de desglosar la cartellera la única peli que ens cridava l'atenció va ser aquesta:


Bienvenue chez les Ch'tis (Bienvenidos al Norte)
Philippe Abrams es l'encarregat d'una oficina de correus però sempre ha volgut deixar la seva ciutat per anar a viure a la Riviera Francesa, un paradís per ell, la seva dona i el seu fill. Per consequencies de la vida el seu trasllat no surt be i l'acaben fent treballar a una petita ciutat del Nort de França, Bergues.


On tothom del Sud te com a referència que hi plou molt, fa molt fred i els seus habitants son uns alcoholics analfabets i parlen una extranya llengua anomenada ch´tmi. Philippe finalment va sol a Bergues durant la setmana, mentre els caps de setmana torna a Cassís per estar amb la família, però un cop allà descobreix que ni plou tan, ni fa tan fred, ni la gent es tan garrula com tothom deia. Son amables i tot i que no els entengui i tingui dificultats a la feina i per comunicar-se, hi està millor que amb la seva família



Diumenge a Antena3 van estrenar una nova sèrie, on Gonzalo de Castro interpreta el Doctor Mateo:

El Doctor Mateo fue un exitoso cirujano en Nueva York, hasta que tuvo que dejar de operar. Recondujo su carrera y se hizo médico en el pueblo asturiano de San Martín del Sella, donde había pasado sus vacaciones siendo niño y adolescente.

Al llegar, inmediatamente se da cuenta que no es suficiente saber mucha medicina para ejercerla en San Martín del Sella: además, tiene que ser amable; considerado; saber escuchar... etc, es decir, lo opuesto a su terca y sobria personalidad. La llegada es accidentada, ya que Mateo no se corta a la hora de opinar sobre la manera de funcionar de los lugareños.





La veritat es que ahir mentre mirava Doctor Mateo s'em barrejaven els conceptes i ja no sabia si estava a San Martin del Sella o a Bergues, si el Doctor Sancristobal es deia Mateo o Philippe o si els seus amics eren electricistes chapuceros o oficinistes de correus... Realment tan la peli com la sèrie tenen algunes coses en comú, després d'estar discutint si Doctor Mateo era un "house" o "doctor en alaska" a la espanyola si hauria d'afegir "Bienvenidos al Norte"! Sigui com sigui, tan Bergues com San Martín del Sella m'han robat el cor!

Búfals

Amb:
Anna Alarcón
Albert Ausellé
Helena Font
Bernat Quintana
Óscar Muñoz

Un conte de Pau Miró.
Búfals parla dels qui no ho tenen fàcil per seguir endavant, dels qui no tenen gaires oportunitats, dels dèbils, dels fràgils, d’aquells que les manades proven de deixar enrere constantment.


Búfals , lleons i girafes... no som al Zoo. Sino que estem parlant de tres obres de teatre, totes escrites per Pau Miró. De moment hem tingut ració de Búfals al Versús teatre. Mes endavant s'estrena Lleons al TNC i les Girafes seràn l'últim viatge per dins aquest món de la fàbula.

Búfals son 5 germans que pateixen les consequències de la mort del Max, el seu germà petit, que va ser devorat per un lleó. Viuen a una bugaderia amb el seu pare i la seva mare però després de la mort del Max, i de la mare, res torna a ser el mateix...


Els búfals creixen sense pare, tot i que es viu, es tanca en ell mateix, els nens s'han d'espavilar sols i tots van entrant dins del seu rol. El gran que domina la resta, el que sempre rep, la llesta, el desgraciat, el pasota... són búfals, d'acord, però això es lo de menys. Podrien ser qualsevol de nosaltres.

Anna Alarcón, Albert Ausellé, Óscar Muñoz, Bernat Quintana i Helena Font

Carles Sabater, per Joan Ollé

Ens vam conèixer a les aules del vell Institut del Teatre, on moltes vegades les classes acabaven en sopar, i aquests, de matinada.

El primer dia del curs va insistir a marxar a casa perquè l'àvia li tenia preparat un meravellós plat d'arròs blanc, cosa que li va valer el malnom de Bullit. Vam acabar la nit en un local on Moncho cantava boleros; allà, el Carles ens va explicar que, de petit, va ser nedador federat i que el seu germà es passava les nits despert llegint mapes celestes. El que més ens divertia era no parar de dir animalades, com més grosses millor, fins que ens pixàvem de riure, recitar Gil de Biedma i jugar a futbol amb discos de cantants que no suportàvem.

Els dies de festa major, ell, estampat contra la paret, presumia de ser una sargantana. Li vam demanar mil vegades que ens cantés Ebony and Ivory, de Paul McCartney, i Óleo de mujer con sombrero, de Silvio Rodríguez, algunes vegades a duo amb la Lluïsa. No entenc com no es van enamorar.

Tinc molt clara una fotografia: a Seta, amb la primera llum de l'alba, després de conduir tota la nit, davant la tomba de Brassens.

I d'un dia per l'altre va canviar les sabates per unes botes punxegudes, es va deixar créixer els rínxols castanys i es va convertir en una estrella del rock. Cada vegada que Sau treia un disc ho celebràvem jugant a futbol amb ell, fins fer- lo miques. Boig per tu va ser un himne per a molts. Un dissabte al matí van dir per la ràdio que el Carles havia mort al final d'un concert. Jo sortia de viatge: vaig fer la maleta plorant i des de Budapest vaig enviar per fax un text per ser llegit en el seu enterrament. D'això demà farà 10 anys. Era un àngel. Com passa el temps...

JOAN OLLÉ
El Periodico

"Hi han estrelles que mai s'apaguen..."

MORT D'UN VIATJANT

MORT D'UN VIATJANT
d'ARTHUR MILLER
direcció MARIO GAS
Teatre Lliure
sala fabià puigserver del 30 de gener al 22 de febrer

Jordi Boixaderas Willy Loman
Pablo Derqui Biff Loman
Oriol Vila Happy Loman
Rosa Renom Linda Loman
Guillem Motos Bernard
Camilo García Charley
Frank Capdet Howard
Maria Cirici senyoreta Forsythe, Jenny
Carles Cruces Stanley
Víctor Valverde Ben
Raquel Salvador Letta
Anabel Moreno Dona


Un home que es cuida de la seva dona, aparentment.
Un fill que ha triomfat a la vida, aparentment.
I un viatjant que disfruta amb la seva feina...
aparentment!

Un home arriba cansat a casa després d'un llarg dia de feina, sembla cansat però content al cap i a la fi. Es mostra atent amb la seva dona que li diu que faci un mos abans d'anar cap al llit.

Un fill que arriba després d'estar un temps fora de casa, intentant fer la seva vida lluny de les pressions familiars, sembla que sense aconseguir-ho del tot.

L'obra parla del que som, el que ens fan fer, el que fem i el que realment voldriem fer. De somnis frustrats i de passions amagades. Com un home treballa tota la vida per tirar endavant i ensenyar uns valors als seus fills perquè al dia de demà siguin uns 'triomfadors' i s'oblida del que realment ell volia fer.


Em quedo amb la reflexió final durant l'enterrament del viatjant (si, es mort) del seu fill gran, interpretat pel Pablo Derqui.

Viviu... o almenys intenteu fer el que realment us agrada, per una vegada a la vida. (Això no ho va dir el Pablo però es la conclusió que en vaig treure de tot plegat!)

I no podia acabar sense una imatge del gran Loman, Jordi Boixaderas. Acostumats com ens te a veure'l fent papers de "graciós atractiu", tan a El Metodé, com a A la Toscana, o fins i tot el seu petit paper a Espectres... Boixaderas envelleix, dramatitza, i de quina manera.

El Rei Lear, al Teatre Jardi

Repartiment en gira:
Joan Anguera
Paula Blanco
Marcia Cisteró
Babou Cham
Oriol Guinart
Òscar Intente
Pep Jové
Mercè Pons
Albert Ribalta
Xavier Ripoll
Xavier Ruano
Enric Serra
Marc Serra
David Vert
Ramon Vila

"És una gran il•lusió tancar el cicle de laperla29 a la Biblioteca de Catalunya amb el gran clàssic per excel•lència. És potser l’obra més difícil i més complexa de Shakespeare i s’ha lligat sempre a la maduresa i la gent “gran”. Alguns crítics insisteixen en que la nostra companyia és massa jove per aquests reptes. Tenim però coneixements, il•lusió, ganes, vitalitat i ambició per intentar-ho. El teatre ha de ser una festa. És allò que ens uneix amb el nostre públic i els nostres autors. Voldria que el nostre Lear fos una festa. Una festa per als nostres sentits i les nostres emocions; alguna cosa important per el nostre teatre i la nostra vida. I quan dic nostra vull dir, evidentment, vostre. Moltes gràcies per la vostra -difícil i preciosa- atenció. "
Oriol Broggi

Després de fer temporada a la Biblioteca, i de quedar-me sense entrades per anar-ho a veure com Deu mana. Vaig poder assistir a la representació de El Rei Lear al Teatre Jardi de Figueres, no es la escenografia de la Biblioteca, genial per ella sola, però va valdre la pena!

L’ancià rei Lear decideix dividir el seu regne entre les seves tres filles guiant-se per l’amor que té a cadascuna. Comet l’error de donar-lo a les seves dues filles grans, les aduladores Goneril i Regan, ja que Cordèlia es nega a entrar en el joc humiliant del seu pare amb les seves germanes, i és enviada a l'exili. Goneril i Regan deixen aviat al descobert el seu caràcter cruel en negar recer al seu pare. Lear s’endinsa en una tempesta (real i mental) en companyia dels seus pocs fidels. El dolor el fa embogir. Mentrestant, Goneril i Regan es disputen l’amor d’Edmund, al mateix temps que el poder del regne; i Cordèlia torna del seu obligat exili amb l’exèrcit francès disposat a combatre, amb l’ajuda de Kent; les usurpadores. El joc de traïcions i rivalitats s’enfronta amb la tristesa, la solitud, la vellesa i la mort propera, en un últim acte.


No es cap secret l'argument del Rei Lear, recordo el Broggi explicant de què anava durant una xerrada organitzada pel Festival Grec de l'any passat, dient que es morient tots. Si, gairebe tots. Suposo que ha de ser complicat de organitzar-se després d'haver construit l'espectacle dins les 4 partes de la biblioteca, transportar-ho en teatres tan grans i a la italiana "com sempre" però amb les pantalles gegants i la il.luminació acurada ja es creava un ambient força intimista. En quan a la posada en escena em va agradar retrobarme amb els jocs d'ombres tan propis dels espectacles creats per l'Oriol, un Rei Lear sencill, ben fet i efectiu.

En quant al repartiment, una mica diferent que al que inicialment hi havia, em va sorprendre i vaig riure molt amb el bufó de l'Oriol Guinart, la bogeria del Joan Angera, la picardia del Xavier Ripoll i en David Vert substituint l'Oscar Muñoz. Aquest últim el desconeixia fins aleshores, quin gran error. Em vaig quedar amb les ganes de veure-ho a la Biblioteca però, espero que quan ho tornin a programar hi poguem anar.