Germanes



"Hi havia una cosa tan inevitable com la mort: la vida" (Thékhov)

¿Sabes que hemos enterrado a mi padre hoy... lo sabes, no?

No podem plorar. Ara hem de ser fortes. Ja plorarem més tard.


Je ne regrette de rien

El teu nòvio es una monada.

Que et busqui? Que et busqui? Però quins collons tens.

No et prometo res.


¿Me he enrollado o no me he enrollado? Que alguien me diga que no.

No, mejor un martini. Doble, con dos aceitunas.

Jo ara pensava en un pa amb tomàquet...

Si le veo las orejas al lobo tendré que sacar la fusta...

No. Tengo una empresa pequeña. De libros.

¿Qué futuro me espera a mí? Un agujero negro, negrísimo.

Porto posats els seus gayumbos.

Yo he cumplido. Ahora es mi turno.

Porqué me hace feliz, mamá, porqué me hace feliz

¿Y cómo entro yo ahora en el mercado? No voy a cotizar una mierda

Hay que volver a los pueblos

Es arquitecta. Es muy creativa.

Tú no serás abogado, ¿verdad?

¿Qué hacemos con los papeles de la adopción?

Tieta, ensenya'm una teta

Fatal, ¿no me veis? Fatal

Aquest caldo és un drama

Todos los días, gazpacho

No me opero, me retoco.


¿Qué quieres que les diga... que estoy loco por ti? Para nada


Què us pasa a totes en aquesta casa?

Jo m'estic formant, m'estic formant i ara no puc frenar

¿Y si me lo engatusa una pelandrusca?


Después de la puesta de sol me da un bajón


No he venido el mejor día, de acuerdo. En eso estamos de acuerdo.

No la dejan a una ni ser glamurosa en un día como este


En los entierros, gladiolos.

Un Martí i Pol sempre queda bé, no?

¿Qué se cuece aquí?


Estava buscant el DVD del Making off que vam fer amb la Milena a Ites, però enlloc d'això al calaix on ho buscava he trobat el programa de mà de "Germanes", l'obra que feien la temporada pasada a la Villarroel i que ahir va guanyar un parell de premis Max. El Millor Autor teatral en Català o Valencià per Carol López i el Millor Actor de Repartiment per Paul Berrondo. Gairebé res! El normal es que els Max vagin a parar a Animalario o al seu entorn... El DVD ja apareixerà però m'ha agradat tornar a recordar algunes frases de "Germanes".



Històries de supermercat


Un vespre qualsevol al supermercat.
Una noia va amb preses, es nota que vol arribar el mes aviat possible a casa, ja sigui per fer el sopar o per treure's aquestes sabates de taló que l'estan matant i posar-se les seves sabatilles de peluix que tan li agraden... En canvi, el seu company no para de xerrar i s'enamora de tot el que veu, ja siguin patates fregides, ampolles d'alcohol o les noies que li passen pel costat

- Ala, ¡yo quiero eso!

- ¿Esto? Si no funciona... ¿No me digas que te tragas los anuncios de la tele tienda?

- Si que funciona, pero tienes que hacer ejercicio... sino no sirve para nada.

- Pero a ver, si haces ejercicio, ya no te hace falta la maquina... Digo yo!

- Si, porque ayuda.

- ¿Cuanto cuesta?

- Dos euros con veintinueve... como la lata de sardinas.




* amb febre...

INFIDELS

Guió LAIA AGUILAR, EVA BAEZA, JAVIER OLIVARES i NÚRIA PARERA
Disseny Original
JESÚS SEGURA
Direcció de la sèrie
MARÍA ALMAGRO
Música original
RAÚL FERNÁNDEZ REFREE
Muntatge
JORDI PUIG
Actors SÍLVIA BEL, AINA CLOTET, MONTSE GERMÁN, MONTSE GUALLAR, INGRID RUBIO, JULIO MANRIQUE, MARC MARTÍNEZ, NACHO FRESNEDA, JOAN CARRERAS, GORKA LASAOSA, DOLO BELTRAN, PERE VENTURA, FERRAN CARVAJAL, ANDREW TARBET, JOAN CARLES GUSTEMS, FRANCESC ORELLA, IVANA MIÑO, NIL CARDONER, ALBA BARRAGAN

Ser fidels a sí mateixes. Aquest és l’objectiu de les cinc protagonistes d’Infidels. I no és una tasca gens fàcil quan, al mateix temps, s’ha de ser abnegada núvia o esposa, mare devota i, a més, ser una professional competent en el teu horari laboral… I no és un objectiu assequible quan, per ser fidel a una mateixa, moltes vegades has de deixar de ser-ho a moltes altres coses, més enllà del que la societat sancioni i els altres critiquin.

Aquests dos de la foto no son els que s'han casat, tot i que pugi semblar-ho pels seus somriures prominents... en aquesta sèrie tothom acaba rebent, almenys en el primer capítol gairebe tothom.

- I llavors?
- Si, es veritat.
- Però no se, es el primer sopar amb vosaltres i m'ho expliqueu així tan tranquil·les?
- I perquè no?
- Home, perquè hi ha coses que no s'expliquen...


M'ha agradat, de fet, s'estrena demà després del Polònia (a TV3, per si no n'heu vist promos, cosa molt díficil a aquestes altures...) però gràcies a les 'noves' tecnologies ja fa uns dies que corria per internet. M'agrada. En alguns moments recorda a Zoo i fins i tot a Porca Misèria. M'imagino que deuen tenir part de l'equip semblant i tampoc es estrany que tinguin un aire... son personatges d'edats i històries diferents, uns casats, uns que s'acaben de coneixer, els joves que inicien una relació mes o menys seriosa, però tots se centren en les relacions personals entre ells, les històries s'uneixen quan s'ajunten les protagonistes femenines en sopars o anades a la piscina i s'expliquen les novetats sobre les seves vides. Xafarderies! Qui no es dedica a fer el xafarder, a cantar les excelències de la seva última conquesta, o en el seu defecte, posar a parir els homes, quan queda amb les amigues?

- Sou unes pallases!
- Ja, ja. Molt dir que erem grans amigues però tenies aquest 'cowboy' ben amagat.
- Acaba d'arribar, es veu que es de Boston i...
- Quin català que parla, no, per ser de Boston?
- Amb el cul que te i t'has fixat en el seu català?


Es d'hora per dir-ho, dubto que arribi a ser un èxit, qui s'en recorda de Zoo? Però a mi m'ha enganxat, està ben grabada, ben feta, la qualitat es bona, les històries i els guions tenen gràcia, distreu... ja es molt! Nomes espero que deixin emetre tots els capitols que tenien previstos i no la tallin d'aqui 4 dies. Siusplau, una mica de paciència.

- Que fas?
- Mirar-te. Ahir no vaig tenir temps (...) T'en vas?

- No. T'en vas tu... Faig tard a la feina... Mira, t'ho diré clarament...

- No, no, no. Ja se com funciona la història: ni preguntes, ni telefons, ni donar mai el nom, almenys no el de veritat, i sobretot, no repetir mai amb la mateixa persona.

- Exacte. Me n'alegro, veig que tenim les mateixes normes.

- Si, de tota manera... per primera vegada m'hauria agradat saltar-me'les.



Desde el primer capitol em declaro fan (tot i que odii aquesta paraula) d'aquesta parella. Si demà no aneu a la mani de Plaça Universitat, o i aneu però arribeu a quarts d'11 a casa ja ho sabeu, infidels...

Manifestació contra la repressió al moviment estudiantil


Data:
dijous, 26 / març / 2009
Hora:
20:00 - 23:00
Lloc:
Plaça Universitat , Barcelona

Davant de l'increment de l'estratègia repressiva contra el moviment contrari al Procés de Bolonya, i en especial els fets succeïts al llarg del dimecres 18 de març a Barcelona, es convoca una jornada de lluita pel dijous 26 de març al conjunt d'universitats del país. Els objectius d'aquesta nova mobilització és remarcar que l'única solució al conflicte que es viu a les universitats és la paralització de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior i l'inici d'un procés de debat profund de transformació de la universitat pública; i també exigir la fi de la criminalització i persecució que pateixen els estudiants crítics amb el procés de bolonya.

Els fets del 18 de març

http://blip.tv/file/1891138

http://blip.tv/file/1891860
http://blip.tv/file/1893943



Convocatoria de mani per a TOTHOM (no només estudiants) com a resposta a la repressió policial. QUE CORRI!!!

MANIFESTA' T CONTRA EL SISTEMA DE REPRESSIÓ POLICIAL.

Els estudiants no volien repartir; tan sols discutir.
Aquesta vegada no només hi seran els estudiants. Aquesta vegada hi serem tots.

PASSA-HO!!!!!!!

Lleons de Pau Miró

Amb
Anna Alarcón
Òscar Muñoz
Víctor Pi
Àngels Poch
Bernat Quintana

- Em dones les camisa i em dius quant es?
- No ha quedat perfecte però no l'haurem de tornar a rentar.
- Millor.
- Tan important es per tu aquesta camisa?
- Aqui no feu gaires preguntes però a casa meva si, massa preguntes.
- Es preocupen per tu.
- No exactament. Em dones la camisa i em dius quant es?


"Podríeu situar-vos, només per uns moments, en una bugaderia? No pas una bugaderia self-service, no. Penseu, més aviat, en una bugaderia d’un barri de treballadors, com les d’abans, però en l’actualitat... Ho teniu? Bé, doncs heu de saber que és propietat d’una família que viu a la mateixa bugaderia, darrere la zona on atenen el públic, una planta baixa de no gaires metres quadrats. Sí? Doncs bé, una nit arriba una camisa plena de sang a una de les seves rentadores i les coses (aquelles coses de la família que sembla que mai no varien) comencen a transformar-se a una velocitat vertiginosa." Pau Miró diu això sobre la seva nova obra, després de Búfals arriba Lleons. Els animals no hi son tan presents, almenys a simple vista no es veuen tan com a Búfals però els personatges al llarg de l'obra arriben a comportar-se com a autèntics animals...


Lleons es una mena de thriller, un noi jove arriba a una bugaderia amb un ganivet i la camisa plena de sang, a la mateixa nit han matat un home que venia coca pel barri i tot apunta a que el noi es el culpable, però el jove diu que nomes va matar el seu gos, Mister ameche. El noi nomes entrava a la bugaderia per rentar la camisa tacada de sang i que a casa seva no li demanessin moltes explicacions, però es troba enmig d'una familia prou acollidora, en principi, dins un barri una mica peculiar i amb visites que no esperaven. Una de les frases del comisari resumeix perfectament la situació "no se si la sang es de Mr. Ameche, o del Vicente..."

- Em sembla que us deixo. M'en vaig a dormir.
- T'en vas? I el cafè?
- No es que estic cansat i acabo de recordar que tinc els plats bruts a la pica, no suporto tenir els plats bruts a la pica eh. David, ja ho veus, no soc perfecte. I tu? Ets perfecte?

- No, normalment no...

- Em sap greu pel cafè.
- No, no pateixis. Aqui en prenem tot el dia.
- T'acompanyo, hem d'obrir que avui anem una mica tard.
- Es culpa meva, us he entretingut massa.
- Com ho has fet per obrir la persiana?
- N'heu de comprar una de nova.

Em va agradar molt el text, mes que Búfals, les interpretacions de cada un d'ells, i l'escena en la que es presenta el comisari a esmorzar a casa de la familia de la bugaderia. Crec que em quedaria en aquest moment... aquest i els tres personatges masculins tancats al taller intentant llimar les seves diferencies, aqui si, com a autèntics lleons.

Després de la funció de divendres van fer un col.loqui amb els actors i el Pau, em va sorprendre que la majoria de les preguntes que feia la gent fessin referència a com el Pau ha reflectit el barri del Raval dins l'obra. La veritat es que en cap moment durant la representació, ni de Búfals, ni de Lleons, vaig tenir la sensació que la bugaderia estava situada al Raval, tot i que a la majoria de textos de l'obra ho expliquen però podria ser qualsevol barri antic d'una ciutat qualsevol. A vic per exemple, al Carrer de Sant Pere podria haver passat aquesta història perfectament fa uns anys... M'imagino que la gent que ha viscut allà tota la vida pot esta molesta perquè el Pau ha reflectit una part del barri que potser no seria amb la que la gent del Raval es vol sentir identificada però crec que l'obra esta escrita com perquè es pugi transportar a qualsevol altre banda.

Vaig sortir amb la sensació de que m'agradaria tornar a veure-ho, almenys espero comprar-me el text quan surti publicat i això no em passa gaire sovint.

"¡Qué sencillo es el mundo!"


Tengo 18 años. Vivo en Esparreguera con mis padres y mi hermana Alba (9). Soy viajero desde los 15 años: Europa, Asia, Sudamérica... Soy anarquista utópico. Creo tanto en Dios como en un hipopótamo lila. Me gusta el manga, los disfraces otaku, leer, los videojuegos...

¿Desde cuándo vas en silla de ruedas?
Desde los ocho años. Tuve mononucleosis y leucemia: o me trataban a saco, con riesgo de provocarme alguna discapacidad, o me moría.

Y fueron a saco.
Sí. ¡Y el resultado ha sido perfecto!

¿No te importa la silla de ruedas?
Si hubiese querido ser futbolista… ¡Pero no hay nada que yo no pueda hacer en mi silla!

¿No?
Subo, bajo, entro, salgo, he atravesado selvas y playas, he viajado por Francia, Italia, Grecia, Alemania, Escocia, Tailandia, Malasia, Singapur... Acabo de regresar de un viaje de seis meses por toda Sudamérica...

¿Con quién viajas?
Me gusta viajar solo.

¿En silla de ruedas... ¡y solo!?
La silla es más ventaja que inconveniente: la gente te pregunta qué te pasa, de dónde vienes..., y así haces un montón de amigos.

¿Desde cuándo viajas así?
A los catorce años les dije a mis padres que me iba. Fue muy duro para ellos permitir mi felicidad. Pusieron una condición: el primer viaje lo haría acompañado por mi padre. Fuimos a Bruselas y aprendí cosas útiles para viajar. Y, a partir de los quince años, ya he hecho todos esos viajes yo solo.

¿Y qué dicen hoy tus padres?
Sufren un poco, pero están contentos viéndome contento. Agradezco que se hayan esforzado tanto en no ayudarme, en no decirme: "Esto no puedes hacerlo porque vas en silla de ruedas". Ellos facilitan mi felicidad.

¿Eres feliz, pues?
Plenamente, pues no hago nada que no quiera hacer en cada momento. Ahora me apetece hablar contigo, y si no, no estaría aquí.

¿Con qué dinero viajas?
Con tres euros al día.

No es posible.
Hace seis meses salí de casa con 20 euros para irme a Sudamérica, ¡y he vuelto con 20 euros en el bolsillo!

Pero... ¿y dónde duermes, y cómo comes y... cómo lo haces?
¿Por qué nos complicamos tanto la vida? Siempre hay dónde dormir, siempre hay algo que comer. Conoces a gente, y todo fluye. ¡Qué sencillo es el mundo! Lo he entendido viajando. Bastan cuatro cosas: dormir, comer, ducharse y hacer amigos.

Dicho así, sí parece fácil.
Claro. ¿Qué impide a todos los europeos hacerse vagabundos? Es maravilloso…

¿Qué buscas en tus viajes?
Ver cómo vive la gente, ver cómo son, conocerles, vivir con ellos, ser su amigo.

¿Y qué opinan tus amigos de aquí?
Me entienden, mis amigos son como yo: todos están haciendo lo que desean hacer, aunque a ellos no les apetece viajar.

¿No te da miedo viajar solo?
¿Qué puede pasarme peor que no realizar mis sueños?

Pueden robarte...
Al poco tiempo volveré a tener lo necesario, ¡seguro! Y nunca podrán robarme lo vivido.

... Puedes sufrir un accidente, morir...
Aun así, habría hecho lo que realmente quería, ¡habría sido más feliz que quedándome aquí contra mi deseo!

¿Qué haces al llegar a un sitio nuevo?

Voy a un parque, a una plaza, saco mis naipes... Al cabo de un rato hay niños, ¡y luego medio pueblo está alrededor!

¿Qué te dice la gente nueva con la que te vas encontrando?
Los adultos repiten dos preguntas: "¿De dónde sales?", "¿Y tus padres?". Algunos se escandalizaban de mis padres por dejarme solo... Alguna vez la policía me ha detenido por si me había escapado… Un niño solo por el mundo, feliz…, ¿qué tiene de malo?

Hombre...
Ahora, ya con 18 años cumplidos, ¡soy libre!

¿Qué llevas en tu mochila?
Una libreta, algún libro, un boli, una linterna, los naipes para juegos de manos, jabón, cojín, dos pantalones y dos camisetas, calzoncillos, chaqueta, botiquín, la tienda de campaña y el kit de reparación de la silla.

Dime lugares en que hayas dormido.
Playas, vagones de tren, parques, estaciones, coches, campos, comisarías, castillos en ruinas, casas abandonadas, casas de gente, cuevas, mansiones...

¿Cuál ha sido el mejor momento?
Viajar de noche en la caja de un camión en marcha, destapada. Podía sacar la cabeza al viento o acurrucarme. Fue chulísimo.

¿Y tu momento más peligroso?
He estado a punto de palmar volcando en un camión, y atravesando una selva con vampiros, y en una lancha de traficantes de motores entre islas caribeñas, zarandeados por una tormenta con olas de cinco metros: me golpeé, caí al agua inconsciente... y pudieron rescatarme por pelos.

¿Qué planes tienes ahora?
Recorrer toda el Áfricaoriental hasta llegar a Madagascar.

¿Nada te frena?
Cuando haces lo que de verdad quieres, el universo entero conspira a tu favor. Mira alrededor y decide: tú puedes elegir vivir triste o contento. Yo elijo la felicidad. No veo entre nosotros razones para ser infeliz.

¿Y no piensas estudiar, trabajar...?
No, si no me divierte. Me gustaría ser mediador o acoger niños... A veces me dicen: "Si no trabajas, ¡de viejo serás pobre!". Pero, si llego a viejo, ¡tendré amigos por todo el mundo! ¿Se puede tener más?

VÍCTOR-M. AMELA
La contra de La Vanguardia 19/03/2009


L'avantatge de que els meus jefes siguin subscriptors de La Vanguardia es que pots llegir cada dia el diari gratis, i llegir entrevistes tan curioses com aquestes, que et porten a pensar desde a l'hora d'esmorzar que el fullejes fins que al vespre que et torna a venir al cap. Qui pogues fer el que vulgues sempre! I se feliç ja seria la polla, però m'imagino que si fas el que vols, ets feliç... Segur que als 18 anys es mes fàcil, o almenys, tens mes empenta que fer el que et doni la gana en cada moment, però qui et diu que als 30 no ho pots fer?

Visca Barcelona


No m'apassiona Barcelona, però a vegades em regala imatges prou boniques...
sobretot quan comença a fer-se fosc.

EL ESTADO DE SITIO de Albert Camus


Idea, adaptación y dirección: Xavi Sáez, Hugo del Pozo, Iván Morales.
Espacio sonoro y música: Hugo del Pozo, Eduard Resbier.
Reparto(por orden de aparición):
Iván Morales
Marcel Borràs
Bruno Bergonzini
Jordi Pérez
Neus Suñé
Xavi Sáez
Álvaro Cervantes
Anna Casas
Hugo del Pozo
Nausicaa Bonnin
Carles Gilabert
Eduard Resbier
David Bagés
Cristina Gàmiz


"Supongo que ya me habréis comprendido. A partir de hoy vais a aprender a morir en orden. Hasta ahora moríais a la española, un poco al azar, al buen tuntún, por decirlo así. Moríais porque había hecho frío después de haber hecho calor, porque vuestras mulas tropezaban, porque la línea de los Pirineos era azul, porque en la primavera el río Guadalquivir es atractivo para el solitario o porque hay imbéciles malencarados que matan por su provecho o por honor, cuando es tanto más distinguido matar por los placeres de la lógica. Sí, moríais mal. Un muerto por aquí, un muerto por allá, éste en su cama, aquél en el ruedo: era el libertinaje. Pero finalmente este desorden va a ser administrado. Una sola muerte para todos y según el precioso orden de una lista. Tendréis vuestras fichas, ya no moriréis por capricho. El destino ya ha sentado la cabeza, ya tiene sus oficinas. Estaréis en las estadísticas y por fin vais a servir para ago. Porque, olvidaba decíroslo, moriréis, desde luego, pero seréis incinerados inmediatamente, o incluso antes: es más limpio y forma parte del plan. Mi ministerio ha comenzado."


Lectura dramatizada con música en directo, cervezas y algo más.
19:30 - 22:30
Bar Raval.
Carrer Doctor Dou 19


Avui després de currar, a agafar els trastos i tirar cap al Raval!

Pepe

El trabajar, ya saben ustedes, con todo lo que el trabajo conlleva: el trabajo dignifica al hombre, el trabajo te honra, el trabajo te realiza, el trabajo te pule, te abrillanta, te da esplendor. ¡El trabajo es la hostia! El trabajo hasta te pone cachondo, fíjate tú. Hay que ver lo cachonda que va la gente a trabajar a las 6, 7 y 8 de la mañana. Todo el mundo cantando y bailando por la calle:

“Vamos a trabajar lala lalá-lalá”

"¿Donde vais con esa marcha matinera?"
“A traaabaaaajaaaar”
"No he podido dormir en toda la noche, esperando este momento de gloria..."


Y en los medios de transporte, todo el mundo pegado, juntos ¡porque se quieren, señores!, y algunos hasta van en carabana: "¡Nos queremos...!"; jaleando al conductor para que llegue pronto: "Para ser conductor de... gu-gu-gurucucú."


Semejante funcionamiento social, oye! Lo tenían que colgar de los huevos así del techo, y hacerle girar como las aspas de un ventilador tropical, con una cadenita "riquitiquín, riquitiquín..." ¡Vaya pedazo de hijo de la gran puta, oye! Que vayan a la mierda con el trabajo, la dignidad, la realización, se lo metan todo en la punta del nabo a ver si les cabe, ¡Bim-bam! Les explote y le quedan los huevos colgando en el campanario. Que fuerte.

Que vayan a engañar al coño de su abuela… ¿El trabajo dignifica? ¡El coño de tu abuela, dignifica! ¡Mamón!, con acento en la "m", pa joder.

"Ganarás el pan con el sudor de tu frente..."

"¡Con el sudor de tu polla lo voy a ganar!"







Va disfrutar de la vida, feia el que volia, es divertia sempre, s'expressava com li donava la gana i ens agradava. Si, fa molta pena o potser rabia que s'en hagui anat ell i no els fills de puta dels que parlava sempre, però mentre era aqui va viure i va gaudir de cada segon que tenia, fent el que li agradava i amb la gent que estimava. Això no vol dir que no m'entristeixi que s'en hagui anat, ni molt menys, però es d'aquelles persones que quan t'en recordes d'elles no tens sensació de pena, ni tristesa, sino que vas corrents a buscar alguna de les seves actuacions i rius com el primer dia.