APOCALIPSIS PUERCO by absence

Como saben, he estado subiendo al twitter ausente un porrón de mensajes conspiranoicos o de pánico sobre la gripe porcina. La cosa nació por casualidad, el domingo por la tarde, cuando me dio por mirar comentarios de los lectores a las noticias que iba dando 20 Minutos. Aluciné y empecé a tuitear los mensajes del apocalipsis que iba encontrando. La rapidez con que se tuvo noticia de los primeros posibles contagiados llegados a España produjo una fascinante explosión de comentarios a lo largo de la red, así que fui saltando de un lado a otro totalmente embelesado por las teorías o los anuncios del fin de los tiempos. Al final, incluso publiqué un texto al respecto en el diario digital La informacion. Como twitter no es el lugar más adecuado para compilarlos definitivamente, aquí los dejo todos juntos.

http://absencito.blogspot.com/2009/04/apocalipsis-puerco.html


Mes d'una vegada en les edicions digitals dels diaris veus cada comentari que penses com algú ha pogut pensar alguna cosa així... Aquest senyor s'ha cuidat de recopilar-ne algunes referents a la 'gripe porcina' (ai no, que ara es diu 'grip nova')

Llegiu l'entrada del bloc que he linkat una mica mes amunt, segur que durant aquests 3 dies de pont trobeu una estona en la que no feu res. Hi ha cada un que no te desperdici!

I sobre aquest tema nomes diré un parell de coses:

Fa un any ens havíem de morir tots de sed, Catalunya s'havia de convertir en el desert de Sàhara i no podíem ni rentar-nos les dents per culpa de l'estalvi d'aigua (que mes d'un faltat d'higiene personal devia agrair), i ara? Ens podem dutxar cada dia durant tres quarts d'hora si volem... després va venir la 'gripe aviar', els pollastres i resta de ocellets comestibles van passar a no valdre una merda, ningú menjava aviram perquè semblava que tenien la peste i al primer que estossegava al metro, tren, ferrocarril o autobús era marginat com si tingués la lepra, mes tard va venir la crisi econòmica i va fer que tothom es preocupés excessivament pels seus estalvis, la gent no sortia per no gastar i les empreses començaven a tenir pèrdues per això mateix, perquè la gent no consumia, reduccions de plantilla, pèrdua de llocs de treball, paro... ara tot es 'gripe porcina', imatges de mascarillas, informes mèdics, morts i la paraula "pandèmia" ens sembla la mes normal del món...

Espera, he dit 'crisi econòmica'? "Crisis, What crisis?"



Aquí lo dejo!

Ah, també va aparèixer fa uns dies un espàrrec de 4 metres i mig a sant Sadurní d'Anoia. Però això no es tan important...

Infidels, capítol 3

(Toni pica a la porta)

Toni- Hola

Lídia- Em pensava que no em volies tornar a veure.

Toni- Si, no he tingut mai gaire força de voluntat, no. Puc passar?

(Lídia deixa entrar a Toni)

Toni- Tu arregles coses i jo les destrosso.

Lídia- T'agrada treballar al desballestador?

Toni- Si, esta be. Es interessant. Abans feia de mecànic, però vaig plegar. Perquè me de matar arreglant cotxes, si em paguen el mateix per desballestar-los?

Lídia- Vist així...

Toni- Lídia, no va ser casualitat.

Lídia- El que?

Toni- Quan vaig anar a la teva consulta, que no va ser casualitat. Ja se que em vas deixar ben clar que era un rollo d'una nit i tal però es que t'havia de tornar a veure, i vaig trobar la teva targeta sobre la taula i vaig descobrir que eres psiquiatra i...

Lídia- Que m'estas dient?

Toni- Lídia, tu creus en el destí?

Lídia- Quin destí? Vas agafar la meva targeta.

Toni- No, no. I et vaig salvar la vida. Que no ho veus? Les coses no passen perquè si. Es el puto destí, Lídia.

Lídia- Tens alguna cosa mes a dir-me?

Toni- Si, que t'estimo. Que aquella nit em vaig enamorar de tu. I ja està, això es el que et volia dir. Ja ens veurem.

(Toni marxa)



Infidels
Capítol 3
(els dijous després de Polònia, a TV3)

L’entramès burlesch de dos estudians

Dilluns 27 d’abril
Hora: 21 hores
Lloc: Teatre Romea (C/ Hospital, 51)
Entrada lliure

L'acte consta d'una conferència d'uns 30 minuts a càrrec de Josep Maria Sala Valldaura titulada El teatre popular català del segle XVIII, i de la lectura dramatitzada de l’obra teatral L’entramès burlesch de dos estudians qu.es veu sun modo de puseir y son ingeni, extreta del llibre Teatre burlesc català del segle XVIII, d’aproximadament una hora de durada.

Direcció: Xavier Albertí

Repartiment de la lectura dramatitzada:
Carles Canut vell
Montse Esteve venedora de pa
Alba Pujol filla de la revenedora
Jacob Torres Parutxo, estudiant
Jaume Ulled Baldiri, estudiant

Teatre burlesc català del segle XVIII és un llibre que ens permet conèixer la societat d’aleshores a través del seu riure. Les set peces teatrals incloses al volum, sis de les quals són anònimes, havien quedat arraconades i oblidades, però mostren la pervivència d’una comicitat mil·lenària, basada en la burla d’accions relacionades amb els diners, el menjar, el sexe, la justícia.... Les situacions solen ser ridícules, amb un seguit de personatges estereotipats, com ara pagesos amb el cap verd, dones amb el cap buit, estudiants murris, etc. Les representacions de teatre burlesc en català van sobreviure a una època d’hegemonia del castellà als teatres públics, en cases particulars i llocs escènics de la menestralia i de la pagesia.

Anar al teatre un dilluns, a sentir una conferència durant mitja hora i veure una lectura dramatitzada, sense vestuari, ni grans decorats ni efectes especials, potser es de sombats. El teatre pel teatre. Deixant de banda que es gratis, perquè entre sopar i una cosa i l'altre encara que no paguis entrada la pasta vola igual.

Si dic que la xerrada que va fer el senyor Josep Maria Sala Valldaura durant 28, 29 minuts sobre el teatre català del Segle XVIII va ser interessant, divertida i amena. Tot i que es notava que el senyor Valldaura estava nerviosíssim, cal dir que érem bastants sombats ahir omplint el Romea, potser podeu pensar que faig la pilota o que ho dic per quedar be. No conec a aquest senyor ni ningú que va participar a l'acte d'ahir i no escric per vendre res.

Gràcies a la xerrada inicial vam poder comprovar que desde el Segle XVIII fins ara al teatre han canviat poques coses. Si, es evident que en els aspectes tècnics s'ha millorat molt, no cal anar gaire lluny, fins els teatres de barri mes cutres que et pots tirar a la cara tenen quatre focus i alguna tela per omplir (a la Muntaner no tenen teló però això es un tema apart...), també en vestuari, so (perquè al Segle XVIII o cridaven molt o tenien la oïda molt fina), il.luminació... però deixant de banda aquestes coses, han passat els anys i seguim rient pel mateix: dels desgraciats que no els hi surt res be, dels tontos, dels que reben sense tenir-ne cap culpa, de les situacions ridícules i estúpides... Al Segle XVIII la gent es reunia amb uns quants amics i muntaven petits teatrets per entretenir-se, per riure descaradament i oblidar-se que passaven gana i que potser quan acabessin de veure l'obreta i tornessin a casa, els estaria esperant la mes gran de les desgràcies. Però rient veient als seus amics actuant exageradament i creant personatges rucs i situacions gracioses i s'oblidaven de tot. Nomes s'ho passaven be. Això tampoc ha canviat gaire...

El que si ha canviat es el català del Segle XVIII, a la lectura de l'entramès burlesch de dos estudians qu.es veu sun modo de puseir y son ingeni costava de seguir el fil amb aquest català amb deixos castellans i mallorquins, però això ja es un altre tema, el lingüístic, i aquest si que no ens l'acabariem mai. Tinc la teoria que el català es va inventar a l'empordà però ja l'explicaré un altre dia. Els empordanesos d'adopció o de naixement ja ho saben, tot va començar a l'empordà. I tan!

Demà?

Carles:
Quina puta merda, encara ens queda mig llibre.

Martí:
Perquè no ho acabem demà...?

Carles:
Anem a jugar a futbol?

Víctor:
I quan ens trobem demà? Demà es dilluns.
Dilluns estudio i vaig a Anglès, no tinc temps demà.

Eloi:
Demà, no ho se... Demà serà un altre dia.

Carles:
"Demà" no existeix.

Víctor i Eloi:
Què?

Carles:
Que "demà" no existeix. Avui dius "demà farem això"
però el dia següent el "demà" es "avui" i el "demà" no
arriba mai perquè cada dia es "avui"...

Eloi:
Això que t'estas prenent segur que es coca-cola?

Sant Jordi, per Sergi Pàmies

L'optimisme de Sergi Pàmies

Emès durant el dia de Sant Jordi al programa Versió Rac1, fet en directe al Palau Robert

"S'ha produït un fet extraordinari, que es que no ha plogut, i això en llibreters i amb un sector editorial, que estava convençut que plouria i cauria merda del cel, doncs això ha omplert de goia. Però immediatament ha sortit ja un sector critic que diu 'fa massa calor'. Escolteu, però que voleu? Si estem resant durant 15 dies perquè no plogui, aconseguim que no plogui, fot un cel espaterrant, una calor de collons, i la gent diu 'massa calor'. S'està produint un fet que ens ha d'omplir d'optimisme com a país, que es que 'el llibre mes venut' l'ha escrit un mort. Això no s'havia produït mai. Es a dir, Larsson es mort. Es una exclusiva. Larsson es un autor que va morir. Ell no escriu, ell està sent traduït i arriba tard als Països però ell ja no escriu perquè es mort, i per tan, el fet de que per fi s'hagui solucionat el gran problema de 'com un autor mes venut pot atendre a totes les demandes', s'ha resolt avui.

Perquè fins ara quan eres l'autor mes venut pringaves molt. Fixeu-vos com el mes venut es un mort, amb lo cual es resolt el gran problema de si has de tenir o no tios firmant. Ja no cal. A no se que inventem l'escriptor inflable però en principi la idea del tio firmant no seria indispensable per ser el mes venut.

També he de dir que algun dels mes venuts vius, son morts però no ho saben. Això es una dada que també vull aportar, es a dir, hi han persones que quan les veus i hi vas a signar dius "aquest home està mort fa temps". El que passa es que algu li hauria de dir, algu de la família li hauria de dir "tete, ets mort" perquè realment l'aspecte que tenien en algunes parades feia angoixa.

Un altre fenomen que s'està produït es si cal, per aquí ha corregut la veu "es mort, el Larsson es mort", "es el mes venut", hi ha una revelió, la gent marxant de les parades per no firmar, llavors tots els llibreters intentant apaivagar, efectivament, desde aquí faig una crida a la població, que no s'en vagin dels llocs on s'han compromès a firmar, aquests autors signaran. Si que es veritat que hi ha una gran descompensació, hi han autors que tenen cues quilomètriques i hi ha gent que està pringant desde el mati i no ha firmat un puto llibre. Per tant desde aquí seria important proposar una solució, l'autor que no signa llibres s'ha de fer passar per un autor que no sigui ell.

Ha de renunciar al seu protagonisme, que no el te, perquè no està firmant res, s'esta amargant com a persona, es un no-res, està apunt de suïcidar-se, per tan, mes val que tu diguis 'bueno, jo soc Javier Cercas durant unes hores' perquè Javier Cercas no dona l'avast, s'hauria de donar un suport a Javier Cercas. La gent no sap la cara que fa l'autor, hi ha gent molt intel·ligent, això es una anècdota viscuda, que et diu 'pots signar-me aquest llibre del Porcel?' per exemple, i tu dius 'però es que jo no soc el Porcel' , i et diu 'es igual, tinc pressa'. Aleshores m'en vaig començar a adonar que està mal organitzat. Tu no has d'anar a signar com el que ets, tu has d'anar a signar com anar a la mili o com fer serveis socials, quan hi ha un incendi la gent va a ajudar. Un autor que avui no estigui signant es pot fer passar pel Larsson, per exemple, avui es el dia. O avui o mai. Avui el tio que es faci passar pel Larsson, aquesta nit suca segur, perquè clar, es el triomfador.

(...)

Aquesta nit, important, sapigeu que hi han festes organitzades. Això es una cosa que la gent no sap , i que ja va sent hora de fer-ho public. La industria editorial després d'haver aconseguit fer un dia de sant jordi, que es lo mes cansat que hi ha, te una idea genial: després farem una festa. Que la gent arriba quan ja no pot mes. Llavors hi han unes festes bastant bones he de dir eh, perquè la gent arriba molt taja ja, perquè l'escriptor beu. Ja ho sabeu. Tots. Es mes, jo vaig fer aquest ofici per això. Es dels pocs oficis que permet beure. Un cirurgia alcohòlic esta molt mal vist. Tu dius "soc cirurgia i vaig pet de ginebra desde les 10 del mati" i ningú et dona ni un duro com a professional, en canvi tu dius "soc novel·lista i alcohòlic"... i et drogues, a mes? Si, si. Cap problema. Inclús un escriptor de contes, pot ser un alcohòlic total i esta molt ben vist.

Unes festes, una al luz de gas, important. I una altra a l'speakeasy, la del speakeasy que es aquell lloc on van anar el Laporta i el Rosell fa molts anys, tothom ho coneix perquè es on van partir peres el Laporta i el Sandro. La del speakeasy te un problema, que l'organitza el diari El Mundo i imiten aquells antros de chicago quan hi havia 'la ley seca' que tu obries una mirilla, deies la contrasenya i entraves. Sino saps la contrasenya no entres.

La contrasenya, aviso, me la van dir ahir però se m'ha oblidat. Se que es una frase de l'Oscar Wilde que comença per "matar es...", llavors es una cita molt llarga, ja els hi vaig dir 'us trobareu amb 200 tios com jo, amb alzheimer, a la porta dient "matar es..." però penjats com uns pernils'.

En aquestes festes, apart d'escriptors visiblement beguts, alguns dels cuals amb motius, això també ho hem de distingir, hi ha l'escriptor que beu per vici, i l'escriptor que beu amb raó. Se sap per l'estat, com mes begut mes raó te. Hi ha molta gent a les festes, i tu dius, com es possible que hi hagin tants escriptors? qui son els que van a les festes? editors, molts editors, agents literaris, distribuïdors... i després hi ha una raça especial, encantadora, que normalment son del sexe femení, operat o no, això es igual, que son les caps de premsa.

Caps de premsa cada cop n'hi han mes, hi han editorials que hi han mes caps de premsa que autors. També van a la festa i son les mes actives, perquè no van tajes, com que han hagut d'acompanyar a un taja tot el dia... Allà hi ha un tomàquet, Toni. I a mes, te una avantatge, comencen d'hora. A les 8 de la tarda, quan encara la gent està 'a veure qui es el mes venut' , per tan si ha d'arribar allà les 11, evidentment, de 8 a 11, a tope. Quan arribes a les 11 estas tajadissim i llavors aquestes noies tenen una energia acumulada , i es fantàstic, unes nits de sexe salvatge. Que no te les acabes. A vegades no dones l'avast, fins i tot Larsson s'ha dit que te previst venir perquè li ha arribat la veu que a Barcelona hi han unes caps de premsa estupendes."

[Descarregar secció sencera]
Gràcies a amicsrac1 pel tall i a Deivitustei per la foto

Obra maestra

Festival de Cine de Málaga 09

Si hagués anat al Festival de cine de Málaga aquest cap de setmana hauria començat divendres per veure "el Truco del Manco" a les 5 de la tarda (s'em resisteix però algún dia l'acabaré veient.), hauriem anat a picar algu i a les 20:30 "la vergüenza", l'endemà després d'un mati de resaca, ja que vas a Málaga no si val anar a dormir a les 10 de la nit! a la tarda ens haguessim perdut per la "Mónica del Raval" i al vespre a veure "Bullying"... I diumenge? Diumenge segur que haguessim trobat un forat per anar a veure "25 kilates" abans d'agafar l'avió i tornar cap a Barcelona.

"Si hagués anat..."

No hi he anat, però he pogut gaudir d'un parell de dies de sol i platja a l'empordà, que prou falta que em feien... en quan al Festival de cine de Málaga m'he conformat amb veure'n videos a la tele



o llegir-ne articles als diaris

Un error frustra la presentació del primer film en català a Màlaga

Aquest any, per primera vegada, la secció oficial del Festival de Cine Espanyol de Màlaga inclou tres pel·lícules catalanes amb subtítols en castellà: Bullying, Tres dies en família i Trash. Ahir era el torn de Bullying, que aborda amb cruesa l’assetjament escolar, però un error va frustrar l’intent de bilingüisme del certamen. En lloc de la cinta original, es va emetre la versió en castellà. I va ser una llàstima perquè el doblatge és menys que mediocre i va fer que el film perdés la força a cabassos.El director del festival, Carmelo Romero, va demanar mil disculpes a l’equip de la pel·lícula. També a la premsa i al jurat. «La direcció tècnica s’ha equivocat i no ha projectat la cinta original», va assegurar després de comprometre’s a emetre avui Bullying en català.

Ahir també es podia haver fet, un cop que els responsables del certamen es van adonar de l’error. Però ja havien passat uns minuts i van decidir que no valia la pena tallar la sessió. L’equip del film va intentar posar bona cara en la compareixença davant la premsa. Però estaven molt disgustats. Un dels productors, José Antonio Pérez Giner, va treure importància a l’assumpte i va parlar d’altres estralls que ha patit en la seva llarga carrera. «Porto mala sort», va dir de broma. Això sí, va deixar clar que la versió original és el millor que li pot passar a una pel·lícula, especialment si és bilingüe com Bullying, que també conté diàlegs en castellà. El productor va esmentar Penélope Cruz i va assegurar que l’Oscar que ha rebut per Vicky Cristina Barcelona es deu a la naturalitat amb què l’actriu madrilenya passa contínuament del castellà a l’anglès. Polèmiques lingüístiques a part, no és la primera ocasió en què el Festival de Màlaga toca el tema de l’assetjament escolar. L’any passat, José Corbacho i Juan Cruz van presentar Cobardes, que es va endur el guardó de la crítica i una menció especial del jurat per la “valentia” del tema. Aquest és, precisament, l’únic punt en comú amb Bullying, en què el guió descarta el to més o menys amable del film de Corbacho i Cruz i aposta obertament per la cruesa per narrar l’infern d’un adolescent a mans dels companys d’institut.

LA REALITAT ÉS PITJOR // «S’ha d’entrar a sac amb la història de l’assetjament escolar. S’ha de provocar por al públic. No valen les mitges tintes», va assegurar Josecho San Mateo (Báilame el agua), director del film i un dels pocs realitzadors veterans que competeix aquest any a Màlaga. San Mateo té un fill que treballa com a professor que li ha explicat el que passa a les aules dia a dia. «Considero que aquesta pel·lícula encara es queda curta. La realitat encara és molt pitjor», va concloure. San Mateo no és el responsable al cent per cent del guió. Va anar a càrrec d’Ángel García Roldán, que va reconèixer haver quedat marcat l’any 2004 quan va llegir a la premsa que un adolescent s’havia suïcidat a Hondarribia per l’assetjament dels seus companys. «La notícia em va remoure les entranyes», va assegurar ahir el guionista. Pel que fa al repartiment, molts consideren que el director de Bullying té un ull excel·lent per als actors joves. De fet, es pot considerar com el descobridor de Pilar López de Ayala i Unax Ugalde, als quals va escollir per protagonitzar Báilame el agua. Al seu últim film, San Mateo aposta per actors joves catalans, amb l’excepció de Yohana Cobo (Volver). El paper d’assetjador recau en Joan Carles Suau, que ha transformat amb mestria la seva cara d’àngel en la d’un dimoni.
EL PERIODICO
OLGA PEREDA
MÀLAGA

No se si algun dia aniré a aquest festival, o al de San Sebastian, que també m'encantaria, però el que si se es que mai perdre la passió pel cine i que tard o d'hora acabaré veient aquestes pel.licules que hagués vist al Festival de Málaga aquest cap de setmana.

RENFE, SOMOS TODOS

I la Maria diu:
Se n'ha anat a viure a Bescanó, però ella poc que m'ho va dir eh! Va ser en Ramiro. Va marxar de Figueres i no va dir res. Coi, que m'ho hagués dit ella, ves! Ara? Ara ni saluda. No t'han pas de fer reverencies, nomes dir 'adéu'... Ara vaig a fer el cafè, me la trobo i ni la miro. El que m'ha de donar ella ja ho tinc, a aquesta gent no la suporto! Com la Paquita, aquesta gent que critiquen a tot caiquitxu fora tu... Quan no hi era la Adela, criticaven a la Adela, quan no venia la Fina, repassaven la Fina, i quan no hi anava jo segur que em tocava el rebre a mi. No hi vull res amb aquesta gent.

El seu marit se la mira i amb prou feines pot afegir un "si, si..." o un "es clar" entre el discurs de la Maria. Ells eren entre els passatgers del recorregut Figueres - Barcelona que em va tocar fer dimarts al migdia després de baixar de les vacances de Setmana Santa a França i poder arribar a la tarda a la feina. Soc llesta de mena i em vaig deixar el carregador de l'ipod a Barcelona per tan anava sense música, però això em va permetre posar-me al dia de la vida de la Maria i el seu marit, del seu marit mes aviat poca cosa me'n queda perquè la única que no va parar de parlar durant les gairebé dues hores de trajecte va ser ella.

Temes recurrents

- Agafem aquesta...
- I si li va gran?
- Que s'ho vingui a mirar!
- Ce to. Combien?
- 19
- Merci
- Merci. D'où venez-vous?
- Español...
- Català digues...
- Barcelona.
- Ah! Barcelona! Barça.
- Si! si!
- Barça joue très bien. Cest très grand! Henry?
- Millor que l'altre temporada l'Henry.
- Mmmmm! Henry comme ci, comme ça... Barça... Superb!

Hi ha temes recurrents com "perquè el cafè de la màquina es tan dolent", "com fer una bona truita de patates", "Perquè Superman porta els gayumbos per fora?" o "Yo tengo un perro igual que el tuyo"... però quan vas a l'estranger i no domines l'idioma els temes recurrents són bastant mes reduits.

El tema es redueix en nomes una paraula "Barcelona". "Barcelona" poden ser moltes coses: la Sagrada Familia, Gaudí, Mar... nose... les Ramblas, Josep Maria Flotats... quan dius "Barcelona" a l'estranger nomes obtens una resposta "Barcelona? Barça!". Sino t'agrada el futbol dius que si, molt macu el Barça, ho fan molt be i el futbol del Barcelona es lo mejor del mundo mundial encara que la teva memòria no recordi a qui cony va golejar el Barça fa quatre dies. I que, el Barça es la polla i Leo Messi i Thierry Henry son els amos del món! Ei, almenys quan ets fora, ets el millor embaixador del teu país. Quant ets a casa el futbol t'importa tres pepinos...

Product, Mark Ravenhill

Sala Beckett de l'11 de març al 12 d'abril

Traducció: Cristina Genebat
Direcció: Julio Manrique
Amb:David Selvas, Mireia Aixalà i Norbert Martínez
Ajudant de direcció: Norbert Martínez
Escenografia: Lluc Castells
Ajudant d'escenografia:Marta Castells
Construcció: Castells de Cardedeu
Disseny de llum: Jaume Ventura
Disseny de so: Dani Aznar
Video: Marc Lleixà
Vestuari:Maria Armengol

«O sigui que fem una pel·lícula», exclama el productor de l’obra de Mark Ravenhill. L’onze de setembre de 2001, a Nova York, dos avions es van estavellar contra les Torres Bessones. Aquesta imatge, la dels avions travessant les torres, s’ha convertit per mèrits propis en una de les grans icones del nou mil·lenni, una estampa tràgicament eloqüent i plena de connotacions de tota mena. I per tant, en un material molt temptador per als productors de ficcions. El cinema acostuma a apropiar-se de la realitat per a «reinventar-la». El cinema americà, o almenys una bona part, ho fa sovint recorrent als tòpics, clixés i llocs comuns que alimenten bona part dels seus «productes». Aquest acte d’apropiació hauria de tenir algun límit? Pot apropiar-se lliurement de qualsevol cosa, de qualsevol segment d’allò que anomenem realitat per generar una ficció? Potser la resposta no rau en el «què», sinó en el «com». Potser la distinció que cal fer quan parlem de la manera en què representem la realitat ja no radica en la dualitat veritable/fals, sinó més aviat en allò que és versemblant i allò que no ho és. És a dir, es tractaria de mentir bé o mentir malament, perquè la veritat ja l’hem donat per perduda. I potser també de donar-li o no una direcció ètica a la mentida. «I veus que tot són pantalles i espectacle i forma i símbols i teatre per a fer més creïble la buidor», diu el productor, que descobreix la protagonista al final de la pel·lícula. Per alguna raó, enmig del disbarat fílmic que pretén perpetrar, aquest descobriment, en llegir l’obra per primera vegada, em va commoure.
Julio Manrique


"Un productor de cinema tracta de convèncer una jove actriu, que travessa un mal moment professional, que interpreti el paper protagonista del seu proper projecte, un film d’acció que barreja una tòrrida història d’amor amb el terrorisme islàmic. A la pel·lícula, la protagonista s’enamora de Mohamed, un jove membre d’al-Qaida." Això es el que diu el programa de mà, i per tan, es la sinopsis de l'obra... no te mes. Realment. Es un productor de cine que explica el guió que vol fer a una actriu que vol que faci el paper protagonista. Fi.

M'explico.

Normalment quan llegueixes la sinopsi d'una obra de teatre, una peli, o referències d'un llibre, no esperes que t'ho expliquin tot. Ara recordo quan el Broggi, durant la xerrada del Grec de l'any passat, va explicar de pe a pa tot El Rei Lear i les seves morts, però a la perla se li perdona... Product no sorprèn. Sorprèn la posada en escena, la currada del productor i el seu ajudant per donar vida al seu guió amb 4 efectes de llum, una pantalla de video, i una banda sonora enganxosa. Però el text no deixa de ser simple.


Sino fos per la il·luminació, l'escenografia, i les interpretacions (quina gràcia en Norbert Marintez!) seria un desastre. Tot i que el text no sigui gran cosa, en conjunt no dona la sensació de fracàs per les altres raons que he dit abans, ara, si et quedes nomes amb el relat de Mark Ravenhill ho trobo bastant buit, mes semblant a la típica peli dels diumenges a la tarda a Antena 3 que no una altra cosa...

The gun seller (una noche de perros)

O'Neal emergió por la puerta principal del ministerio a las siete y diez. Saludó al guardia, que no le hizo el menor caso, y salió al crepúsculo de Whitehall. Llevaba un maletín, cosa de por sí extraña —porque nadie lo hubiese dejado salir del edificio con nada más importante que unas cuantas hojas de papel higiénico—, así que quizá era una de esas curiosas personas que utilizan un maletín como parte del atrezo. No lo sé.

Lo dejé alejarse algunos centenares de metros antes de comenzar a seguirlo, y tuve que trabajar duro para no darle alcance, porque O'Neal caminaba a un paso peculiarmente lento. Cualquiera hubiera pensado que disfrutaba del buen tiempo, si es que hubiese habido alguno que disfrutar. No fue hasta que cruzó The Mall y aceleró un poco el paso que comprendí que había estado paseando; interpretaba el papel del tigre de Whitehall a la caza, amo y señor de todo lo que veía, conocedor de los mayores secretos de Estado, cualquiera de los cuales habría bastado para dejar en paños menores al habitual turista papanatas si él o ella lo hubiese sabido. Una vez fuera de la selva y en la sabana abierta, ya no tenía sentido seguir con el numerito, así que caminó normalmente.

O'Neal era uno de esos hombres por los que podrías sentir compasión, de haber tenido tiempo. No sé por qué, pero había esperado que fuese directamente a su casa. Me imaginé una casa con terraza en Putney, donde una sufriente esposa lo alimentaría con jerez y bacalao al horno y le plancharía las camisas mientras él gruñía y meneaba la cabeza al ver las noticias en la tele, como si cada palabra tuviese añadido un oscuro significado para él. Sin embargo, subió la escalinata, pasó por delante del Institute of Contemporary Arts, para pasar a la calle Pall Mall y el Travellers Club. No valía la pena que intentase nada allí. Miré a través de las puertas de cristal mientras O'Neal le preguntaba al conserje que mirase en su casillero, que estaba vacío, y cuando lo vi quitarse el abrigo y entrar en el bar consideré que no pasaría nada si lo dejaba durante un rato.

Compré una hamburguesa y patatas fritas en un puesto de la calle Haymarket y deambulé un rato. Masticaba mientras paseaba y me entretenía mirando a la gente vestida con brillantes camisas que entraban en los teatros para ver los espectáculos musicales que llevaban en cartelera desde antes que yo naciera. Había comenzado a formarse una depresión sobre mis hombros mientras caminaba, y comprendí, sorprendido, que estaba haciendo lo mismo que O'Neal; miraba a mis compañeros humanos con una expresión cínica y cansada de «Imbéciles, si vosotros supierais». Me apresuré a quitármela de encima y arrojé la hamburguesa a una papelera.

O'Neal salió a las ocho y media, y fue por Haymarket hasta Piccadilly. De allí continuó por Shaftesbury Avenue, para luego doblar a la izquierda y entrar en el Soho, donde la animación de la charla de quienes iban al teatro dio paso a los tonos más bajos de los bares de alterne y las salas de striptease. Unos enormes mostachos con hombres pegados detrás rondaban en los portales y murmuraban cosas sobre «espectáculos eróticos» mientras pasaba. O'Neal también se veía asediado por los porteros, pero parecía saber cuál era su destino, y ni una sola vez volvió la cabeza hacia los productos ofrecidos. En cambio, fue de izquierda a derecha unas cuantas veces, sin mirar nunca atrás, hasta que llegó a su oasis: The Shala. Entró sin vacilar.

Yo seguí andando hasta el final de la calle, me demoré un minuto, y después regresé para admirar la intrigante fachada del Shala. Las palabras «Vivo», «Chicas», «Erótico», «Baile» y «Sexy» aparecían pintadas alrededor de la puerta en un estilo desordenado, como si te invitasen a que intentaras hacer una frase con ellas, y había una media docena de fotos amarillentas de mujeres en ropa interior clavadas dentro de una vitrina. Había una muchacha con una ajustada falda de cuero en la entrada, y le sonreí de una manera que decía que era de Noruega y que sí, el Shala parecía el mejor lugar para pasárselo bien después de una dura jornada de ser noruego. Habría dado lo mismo que le hubiese gritado que entraría ahora mismo con un lanzallamas; dudo que hubiese parpadeado, o que pudiese parpadear, con el peso de todo aquel maquillaje. Le pagué quince libras y rellené una tarjeta de socio a nombre de Lars Petersen, con domicilio en la Brigada Antivicio, New Scotland Yard, y bajé los escalones hasta el sótano para ver exactamente lo vivo, sexy, erótico, con baile y chicas que podía ser el Shala.

Era un tugurio penoso. Muy, muy, pero que muy penoso. La dirección había decidido que reducir la iluminación al máximo era una alternativa barata a la limpieza del local, y tenía la constante sensación de que los trozos de moqueta se despegaban con las suelas de mis zapatos. Había una veintena de mesas dispuestas alrededor de un pequeño escenario donde tres muchachas de ojos vidriosos se movían al compás de una música estruendosa. El techo era tan bajo que la más alta de ellas bailaba encorvada; pero, sorprendentemente, si se tenía en cuenta que las tres estaban desnudas y que la música era de los Bee Gees, las chicas lo hacían con mucha dignidad.

O'Neal ocupaba una mesa en primera fila, y parecía estar embobado con la chica de la izquierda, una criatura paliducha a la que, a mi juicio, le habría venido de perlas una doble ración de empanada de carne y riñones y dormir toda una noche. Mantenía la mirada fija en la pared al fondo del local y nunca sonreía.

—¿Qué le sirvo? —me preguntó un hombre con granos en el cuello inclinado sobre la barra.

—Whisky, por favor. —Me volví hacia el escenario.

—Cinco libras.

Lo miré.

—¿Perdón?

—Cinco libras por el whisky. Tiene que pagarme ahora.

—No lo creo. Usted me sirve el whisky, y yo le pago.

—Primero paga.

—Primero va y se mete una pala por el culo.

Le sonreí para hacerle comprender que no pretendía ofenderlo. Me sirvió el whisky. Yo le pagué cinco libras. Después de estar diez minutos en la barra, decidí que O'Neal estaba allí para disfrutar del espectáculo y nada más. No consultaba su reloj ni miraba hacia la puerta, y bebía ginebra con tal abandono que me convenció de que se tomaba un descanso. Me acabé mi copa y me acerqué a su mesa.

—No me lo diga. Ella es su sobrina y sólo hace esto para conseguir su carnet del sindicato de actores y entrar en la Royal Shakespeare Company. — O'Neal se volvió para mirarme, alucinado, mientras yo cogía una silla y me sentaba—. Hola.

—¿Qué está haciendo aquí? —me preguntó, irritado. Creo que quizá se sentía un tanto avergonzado.

—Un momento. No es así como debe ser. Se supone que usted dice «Hola» y yo digo: «¿Qué está haciendo aquí?»

—¿Dónde demonios ha estado, Lang?

—Aquí y allá. Como usted bien sabe, soy un pétalo arrastrado por los vientos otoñales. —debería figurar en mi expediente.

—Me ha seguido hasta aquí.

—«Seguido» es una palabra muy fea. Yo prefiero «chantaje».

—¿Qué?

—Pero, por supuesto, significa algo del todo diferente. Así que, vale, digamos que lo he seguido hasta aquí.

Comenzó a mirar en derredor, en un intento por averiguar si había traído conmigo a algunos amigos más grandes, o quizá buscaba a algunos de sus amigos más grandes. Se inclinó hacia mí y me espetó:

—Está metido hasta el cuello en un lío de mucho cuidado, Lang. Es justo que se lo advierta.

—Sí, creo que probablemente tenga razón. Sin duda, una de las cosas en las que estoy metido es en un lío de mucho cuidado. Otra es en un tugurio de striptease. Con un funcionario de nivel superior que permanecerá innombrado al menos durante una hora.

Se reclinó en la silla y una mueca peculiar se extendió por su rostro. Alzó las cejas, las comisuras de la boca subieron. Me di cuenta de que era el comienzo de una sonrisa. En un kit para montar.

—Oh, Dios mío. Está intentando hacerme chantaje. Es terriblemente patético.

—¿Lo es? Vaya, eso es algo que no podemos permitir.

—He quedado en reunirme con alguien aquí. No ha sido mía la elección del lugar. —Se tomó su tercera ginebra—. Le estaría muy agradecido si tuviese la bondad de irse a alguna otra parte, así me evitará llamar al portero para que lo eche. La banda sonora había pasado sin solución de continuidad a una fuerte pero blanda interpretación de War, what is good for?, y la sobrina de O'Neal se acercó al borde del escenario y nos dedicó un solo de vagina, casi al ritmo de la música.



—No sé... Me gusta esta pocilga.

—Lang, se lo advierto. Ahora mismo su credibilidad es casi nula. Tengo una reunión importante, y si la estropea, o me incordia de la manera que sea, tendré que adoptar las medidas pertinentes. ¿Me he expresado con claridad?

—El capitán Mainwaring. Es a él a quien me recuerda.

—Lang, por última vez...

Se interrumpió al ver la Walther de Sarah. Creo que yo hubiese hecho lo mismo de haber estado en su lugar.

—Creía que había dicho que no llevaba armas —manifestó al cabo de unos momentos, nervioso, pero sin querer demostrarlo.

—Soy una víctima de la moda. Alguien me dijo que era lo que se llevaba este año, y sencillamente no pude resistirme. —Comencé a quitarme la chaqueta. La sobrina continuaba a poco más de un metro de la mesa, pero seguía mirando la pared del fondo.

—No será capaz de disparar una arma aquí, Lang. No creo que esté usted tan loco.

Hice una bola con la chaqueta y deslicé el arma en uno de los pliegues.

—Claro que lo estoy. Del todo. Me conocían por Thomas Perro Loco Lang.

—Comienzo a...

La copa vacía de O'Neal estalló. Los fragmentos se desparramaron por la mesa y el suelo. Se puso muy pálido.

—Dios mío... —tartamudeó.

El secreto está en el ritmo: lo tienes o no. Había disparado cuando sonaba uno de los grandes acordes de War, y no hice más ruido del que hubiese hecho lamiendo la lengüeta de un sobre. Si lo hubiera hecho la sobrina, habría disparado en un compás no acentuado y lo habría estropeado todo.

—¿Otra copa? —pregunté, y encendí un cigarrillo para disimular el olor de la pólvora— Yo invito.

Una noche de perros
The Gun Seller
Hugh Laurie

Hi ha dies per tot

"El dia mundial del teatre" es va celebrar la setmana pasada, i ahir li va tocar el torn a "el dia mundial de la diversió a la feina", i no es conya... En Jacob tenia raó quan deia que hi ha dies mundials per tot...

Les paraules "Diversió" i "feina" a priori no solen anar acompanyades, nosaltres no ens podem queixar: cada mati el jefe ens rep amb confetti, mentre fem cua al banc ens serveixen copes de cava i brindem pels malabarismes que hem de fer per arribar a final de mes, i sortim a les 7 del vespre fent la conga contents d'haver perdut tot el dia a la feina... Com deia el gran Rubianes "hay que ver lo cachonda que va la gente a trabajar a las 6, 7 y 8 de la mañana, todo el mundo cantando y bailando por la calle... vamos a trabaajaaaaar!!!!"



Ahir anant cap a casa vaig veure un executiu amb traje, maletí a una mà i una pilota de bàsquet a l'altre. Les grans empreses de la Via Augusta van celebrar el dia mundial de la diversió a la feina amb un partidet de bàsquet? No m'els imagino dient "eh, yo traigo la pelo..."