Dissabte, 01 d'agost
11:00h
Puc seure? No hi ha mes lloc i així descanso una mica.
I tant, nomes faltaria.
No, jo ho pregunto per si un cas...
Així comença la “història de la senyora Maria”, una dona que el 10 d'agost complirà 85 anys i que viu al carrer del costat del teatre Romea, que ara mateix no se com se diu, i que es la veïna de dalt d'uns pakis que li tenen el cor robat des de que van venir a viure al barri fa uns mesos i des de que els tres fills petits dels pakis li criden “avia, avia” sempre que la veuen.
No se com va començar a parlar-me de la seva vida, jo nomes volia esmorzar amb el meu suc i el meu diari al bar, com faig cada cap de setmana, ja sigui a Barcelona, a l'Estartit o on em trobi els dissabtes i diumenges al mati, però vaig acabar escoltant les peripècies d'una dona i la seva família a la Menorca i Barcelona dels anys 80. La història de la senyora Maria va a remolc de la del Toni, el seu futur marit, quan ella ni tan sols s'ho pensava. El Toni vivia a Menorca i als 12 anys li van haver d'amputar una cama per culpa d'un accident jugant a futbol, abans els recursos no son els que hi han ara, i li van haver de tallar la cama. Gràcies a aquest accident va venir a Barcelona i al no poder fer res per la seva cama va mirar de buscar-se la vida aquí. Després de treballar un temps construint carreteres per l'Ajuntament, un amic seu sabater li va dir que potser podria aprendre l'ofici i fer-se sabater, perquè amb una cama impossibilitada li aniria millor treballar darrera un taulell que fent carreteres. Va ser treballant i aprenent l'ofici que el seu amic li ensenyava als caps de setmana i finalment va començar a treballar a una fàbrica de sabates que hi havia prop del carrer del Carme, mes o menys al costat d'on ara hi ha l'escola Milà i Fontanals. El Toni va veure que aquesta feina tenia futur i va córrer a avisar la seva família i els seus amics de Menorca perquè es traslladessin a Barcelona i poguessin tenir un futur millor.
Entre els amics va venir a Barcelona la Maria, en aquella època no era “senyora”, sinó simplement una noia. La Maria estava compromesa amb el germà d'en Toni i embarassada. Un mala peça que la seva única aspiració era anar de bar en bar quan acabava la jornada laboral. Després de donar a llum a la seva primera filla, la Maria es va posar a treballar a la fàbrica de sabates. Seguia aguantant el germà d'en Toni, tot i que ella de qui realment estava enamorada era d'ell. Cosa que descobriria al cap d'uns anys, ara simplement el veia com un refugi i algu amb qui agafar-se quan el seu marit arribava borratxo a casa dia si, dia també.
Uns anys mes tard, i amb una altra criatura corrent per casa, el germà del Toni es va morir per culpa de la beguda, el seu cos no devia aguantar tanta activitat i es va apagar. Les dues nenes van heretar el caràcter difícil del seu pare, i tot i ser petites, ja apuntaven maneres.
El Toni es va ocupar de tot i els hi va fer de pare tan be com va saber, era molt diferent al seu germà, una persona afectuosa i responsable que s'estima a la Maria amb bogeria. Les dues nenes no el van arribar a apreciar mai, però.
Quan es van fer grans, les dues van anar a viure a Menorca, deixant els seus pares a Barcelona, i nomes preocupant-se per ells quan els hi feien falta diners. La Maria i el Toni els hi van donar tot, mobles nous, menjar, transports, i tot perquè poguessin viure felices al poble. Nomes es veien de tan en tan, quan les filles van tenir descendència i els avis volien veure els seus nets.
En una de les últimes visites a Menorca, als anys 90, un dels gendres els hi va demanar 500.000 pessetes a la seva família de Barcelona. La Maria i el Toni li van demanar perquè li feia falta els diners, ja que ells els hi havien donat tot, el gendre es va rebotar per aquest comentari que ell trobava que era inoportú. Realment tenien tota la raó, a veure qui deixa 500.000 pessetes a algú sense ni tan sols saber perquè les vol? Encara que siguin de la família. No portes 500.000 pessetes a la butxaca. Es van enfadar tan per aquest simple comentari que van trencar tota relació amb la Maria i el Toni i no els hi van deixar tornar a veure les seves netes mai mes. La Maria sap que la seva filla ve a Barcelona de tan en tan perquè els seus amics de Menorca li diuen que la nena se'n va a la ciutat de vegades, però encara es hora que doni senyals de vida...
Una cosa semblant els hi va passar amb l'altre filla que també vivia a Menorca, i també li va girar l'esquena un bon dia, quan sopant a Menorca parlaven de comprar-se un cotxe nou, i també li demanaven diners per comprar-lo. Casualment, els problemes de comunicació van venir per culpa dels marits de les seves filles, ells eren qui tancaven la porta als morros a la seva família política, però les filles de la Maria no hi oposaven resistència, si els seus marits feien fora la mare de la seva dona, sense motiu aparent, no feien res per evitar-ho. Eren altres temps, suposo.
La Maria ha seguit vivint al mateix carrer des de que va venir de Menorca, ara ja sense el Toni, que es va morir fa pocs anys, de vell, amb el seu gosset que li fa companyia i anant a fer un cafè amb llet al bar de la plaça del Carrer Hospital tots els dies de la seva vida.
Tot i les penúries familiars que ha passat, es recorda de la seva etapa com a sabatera, els anys que va passar amb el Toni, i amb nostàlgia la seva enyorada Menorca, que no trepitja des de l'any 86.
Ara està contenta des de que al pis de sota s'han instal·lat a viure una família de pakistanesos, primer van venir els homes de la casa, i després quan van tenir amb què sobreviure van venir les dones embarassades. Tenen tres fillets petits que fan les delícies de tot l'edifici. La Maria els va ajudar donant-los els mobles que li sobraven de casa seva, i els pakistanesos l'adoren. La conviden a te cada dia, els fills petits l'estimen amb bogeria i fins i tot algun dia ha ajudat a la botiga que tenen al carrer Sant Pau. M'imagino que la Maria està contenta perquè ha descobert que hi pot haver una família que se l'estimi i li doni carinyo, cosa que les seves filles no van arribar a fer mai.
Segur que amb el pas dels anys la història s'ha anat desvirtuant però si fa no fa, aquesta vindria a ser la vida de la Maria, que em va explicar un dissabte al mati mentre jo esmorzava.
Aquest dia vaig descobrir que es pràcticament impossible, o improbable, d'estar a una taula de la plaça del carrer Hospital, sola, sense sentir algú dient “Perdona, que puc seure?” o “Excuse-me, can we use this chairs, please?”.
