LUDOVICUS CAROLUS
a partir de LEWIS CARROLL
dramatúrgia i direcció: ALÍCIA GORINA
amb: Anna Alarcón, Patrícia Mendoza i Víctor Pi
agraïments: Hermann Bonnin, Sabine Dufrenoy, Dafnis Balduz, Alberto Agnello, Laura Garcia, Joan Bacardí, Jordi Oriol i Raimon Rius i en memòria de Mercè Lleixà
Al Teatre Lliure, Sala Fabià Puigserver el 24 de novembre
Una tarda d’estiu en un típic jardí anglès, un picnic a la vora del riu. Una catifa d’herba verda en un campus d’Oxford, el Christ Church potser. Al voltant de les estovalles de quadres vermells i blancs hi ha un grup de persones, professors i estudiants, mentre nens i nenes juguen prop del riu, sota uns castanyers. Un fotògraf fa la foto d’una escena on una bonica nena de rínxols daurats submergeix els peus despullats a l’aigua. Més tard, quan la xafogor ja fa pesat el temps i sembla que el món s’aturi, la nena, l’Alícia veritable, repeteix la seva vella petició al Sr. Dodgson: explica’m una història.
El Teatre Lliure proposa una activitat paral.lela a l'obra ALÍCIA un viatge al país de les meravelles, també de Lewis Carroll, dirigida per Carlota Subirós, es tracta de Ludovicus Carolus, una lectura dramatitzada a partir d'un recull de textos de Carroll.
_______________________________________________________________________Tres o quatre consells per a escriure cartes
Com començar una carta
Si un ha d’escriure una carta per respondre’n una altra, primerament cal treure-la i rellegir-la per refrescar la memòria, tant pel que fa al que s’ha de contestar com a l’adreça actual del corresponsal.
El següent: adreça i franqueig del sobre. «Com! Abans d’escriure la carta?» Exactament. Miri què pasarà si no ho fa. Continuarà escrivint fins a l’últim moment i, quan estigui a la meitat de l’última frase, s’adonarà que «ja és l’hora»! Aleshores ve l’acabar de pressa, el furiós gargot com a firma, el tancar apressadament el sobre –que arribará obert a correus–, l’adreça feta un autèntic jeroglífic, el descobriment horrible que no hi ha segells, el frenesí de demanar a qualsevol de casa que te’n deixin un, l’anar corrents a l’oficina de correus per arribar, sufocat i ofegant-te, quan acaben de tancar, i per últim, una setmana després, la devolució de la carta –des de l’oficina de cartes perdudes– per «adreça il·legible»!
Després: posi de forma completa la seva pròpia adreça, a dalt de tot del full. Resulta irritant –i parlo per trista experiència– que un amic, des d’una nova adreça, encapçali la seva carta amb un simple «Dover», tot suposant que ja podràs completar-la amb l’ajut de la carta anterior, que per descomptat, ja hem trencat.
A continuació, posi la data completa. Resuta no menys irritant que, anys després, quan un desitja ordenar una sèrie de cartes, les trobi datades el «17 de febrer», o el «2 d’agost», sense l’any que indiqui quina era la primera. I no posi mai, mai, mai, senzillament «Dimecres»! Aquesta opció produeix bogeria.
Com prosseguir una carta
Comencem per la norma general: escriure amb lletra clara. Si cadascú observés aquesta norma, el mal geni de la raça humana es moderaria sensiblement! En gran part, la mala lletra de la gent ve senzillament d’escriure massa de pressa. Algú, per descomptat, respondrà: «Estalvio temps.» Unaraó excel·lent, sens dubte: però quin dret tenim d’estalviar temps a expenses dels amics? No és el seu temps tan valuós com el nostre? Fa anys, solia rebre cartes d’un amic –i cartes molt interesants, per cert– escrites en una de les lletres més terribles que s’hagin inventat mai. Generalment, llegir cadascuna de les seves cartes em costava una setmana! La portava sempre a la butxaca i, a les estones d’oci, la treia i em trencava les banyes per desxifrar les endevinalles que la composaven, col·locant-la en diferents posicions i a diverses distàncies, fins que el sentit d’algun increïble gargot, en transcriure’l a un idioma llegible, se m’aclaria, i així, un cop endevinats uns quants més, el context em facilitava els altres, fins que per fi tota la sèrie jeroglífica es desxifrava. Si tots els amics fossin així, ens passaríem la vida sencera llegint cartes!
La meva segona norma consisteix en no omplir més d’una pàgina i mitja amb disculpes per no haver pogut escriure abans!
El millor assumpte per començar és referir-se a l’última carta rebuda. Escrigui vostè amb la carta al davant. Contesti les preguntes i faci les consideracions convenients. Després passi a abordar els assumptes que vulgui. Aquest ordre resulta més agradable al lector que si vostè omple la carta amb els seus inestimables comentaris i després respon de pressa, i a la postdata, les preguntes de l’altre. A ell probablement li resultarà molt més divertit el vostre enginy si abans ha pogut saciar la seva pròpia set d’informació.
Quan es faci referència a un passatge de la carta rebuda, citi’l textualment, i no faci un resum en paraules seves. Vostè sap que irritant que resulta que algú «posi en boca d’un mateix» –per dir-ho així– paraules que no ha dit ni ha pretès dir. Tal precaució és especialment necessària quan s’aborda un tema sobre el qual ambdós corresponsals no estan plenament d’acord. S’evitaria haver d’escriure frases com «Vostè ha interpretat malament la meva carta. Jo mai vaig dir això i allò altre», etc., la qual cosa tendeix a fer interminable la correspondència.
I aquí, per a una correspondència que per desgràcia s’hagi tornat controvertida, són oportunes unes quantes normes més.
Una és: no repetir-se. Quan hagi donat vostè, plenament i clara, el seu parer sobre un determinat tema, i tot i això no hagi aconseguit convèncer l’altra persona, canvïi d’assumpte: repetir els arguments, una vegada rere l’altra, només el conduirà al mateix; i així seguirà, com un decimal circulant. ¿Coneix un decimal circulant que tingui un final?
Una altra norma: si vostè ha escrit una carta en termes que puguin irritar algú, per més que aquests li semblin plenament justificats, deixi-la reposar fins l’endemà. Després rellegeixi-la i imagini que va dirigida a vostè mateix. Això, sovint, l’obligarà a revisar tot l’escrit, a treure’n gran quantitat de pebre i vinagre i a introduir mel en lloc seu, de manera que el plat resulti molt més digerible! Si, tot i haver fet tot el possible per no ofendre, encara pressenteix que el seu escrit causarà nous conflictes, guardi’n una còpia. És inútil al·legar, mesos després: «Estic quasi segur que no vaig usar els termes que vostè m’atribueix: segons crec recordar, vaig dir això i allò altre»; molt millor seria escriure: «No, no em vaig expressar així: textualment vaig dir el següent.»
La meva cinquena norma és que si algú llança un comentari dur contra vostè, no s’hi fixi, o repliqui de manera molt menys dura; i si amb una observació amistosa ell intenta posar remei a la petita diferència que s’hagi pogut produir entre vostès, faci que la seva resposta sigui encara molt més amistosa. Si, de les disputes, cada part es negués a anar més enllà de tres vuitens del trajecte previst, i si, en l’amistat cadascú estigués disposat a recórrer cinc vuitens del camí corresponent, qui dubta que hi hauria més reconciliacions que disputes? La qual cosa és com la reconvenció de l’irlandès a la seva filla parrandera: «És clar, tu sempre sortint! Tres vegades surts, de tantes ganes que tens de tornar!»
Sisena norma (i última sobre la correspondència conflictiva): no intenti sortir-ne victoriós!
Setena norma. Si alguna vegada fa un retret a un amic en to de burla, asseguri’s que ho exagera prou perquè no sigui mal interpretat: una paraula dita en broma, però presa seriosament, pot comportar conseqüències molt greus. Sé de casos que han provocat la ruptura d’una amistat. Suposi, per exemple, que desitja reclamar a un amic un sobirà que li va deixar i que per oblit no l’hi ha tornat. Si li diu: «T’ho menciono perquè, pel que sembla, ets estratègicament despistat en matèria de deutes», és possible que vostè intenti fer broma, però no m’estranyaria, per la manera de dir-ho, que l’altre s’ofengués. Si, en canvi, escriu: «La minuciosa observació de la teva llarga carrera com a carterista m’ha convençut que, amb vistes a recuperar el sobirà que et vaig deixar, no em queda una altra alternetiva que aquesta: O me’l tornes o et demandaré judicialment!», hauria de ser molt curt el seu amic per prendre’s seriosament aquesta frase.
Vuitena norma. Si a la seva carta hi diu: «Hi adjunto un bitllet de 5 lliures», o «Adjunto la carta d’en John perquè la vegis », agafi i posi el document a dins el sobre. En cas contrari, doni per descomptat que se’l trobarà al davant tan bon punt el correu hagi sortit!
Novena norma. Quan arribi al final del full i vegi que encara té més coses a dir, agafi un altre paper –un full o un tros, segons l’hi exigeixi el cas o segons li sembli–, però no escrigui creuat! Recordi el vell proverbi: «L’escriptura creuada es llegeix tergiversada.»
Quan dubti entre acabar amb «el saluda atentament» o «atentament seu» (hi ha dotzenes de possibilitats abans d’arribar a «una afectuosa abraçada»), faci un cop d’ull a la última carta del seu corresponsal i conclogui de manera que sigui, com a mínim, tan amistosa com la d’ell: de fet, si fins i tot és una mica més amistosa, no hi haurà problema!
La postdata és una invenció molt útil, però no està feta per contenir allò essencial de la carta: serveix més aviat per restar importància a algun petit assumpte del qual preferim que no se’n parli gaire. Per exemple, un amic seu s’havia compromès a fer un encàrrec a la ciutat, però se’n va oblidar, causant-li una gran molèstia; i ara li escriu per disculpar-se de l’oblit. Seria excessiu, i innecessàriament cruel, convertir això en l’assumpte principal de la seva resposta. Resulta molt més elegant així: «P.D. No pateixis per haver-te oblidat d’aquest petit encàrrec a la ciutat. No et negaré que va provocar un canvi de plans, en aquell moment; però ara ja ha passat. Jo també oblido sovint algunes coses: i ja saps, qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra!».
Desena norma. Quan hagi escrit una carta, revisi-la amb atenció i introdueixi qualsevol «no» que se li hagi oblidat. (Tal precaució li evitarà dir allò que no volia dir; imagini’s, per exemple, que hagués volgut escriure: «Estimat senyor: no estic disposada a acceptar l’oferiment que em fa vostè de la seva mà i del seu cor.»).
Onzena norma. No esperi amb el sobre a la mà fins que arribi l’hora de tancar correus. Si ho fa, encara haurà de trencar el sobre per dir alguna cosa que s’havia oblidat de dir.
Última norma. Quan vagi a correus, porti les cartes a la mà. Si les porta a la butxaca, el que passarà és que farà un llarg passeig –parlo per experiència–, passant dues vegades, a l’anada i a la tornada, per l’oficina de correus, i de tornada a casa, comprovarà que encara les porta a la butxaca! Quantes disputes es tallarien de soca-rel si cadascú s’esforcés a permetre que l’altre guanyés! Què hi fa que diguin que va cedir sense proferir ni una rèplica! Què importa si l’altre suposa que vostè calla per falta d’arguments! Deixi, sense descortesia, que l’assumpte mori com més aviat millor: recordi que «parlar és plata i el silenci és or»!
Lewis Carroll
Juan, un funcionario de prisiones, que en su primer día de trabajo sufre un accidente minutos antes de que se desencadene un motín en el sector de los FIES. Juan se despierta en la Celda 211 ,tras haber sido abandonado por sus compañeros, tendrá que hacerse pasar por un preso más si quiere sobrevivir.
