miércoles, 7 de abril de 2010

FELICITAT RELATIVA

Avui en dia, amb els temps que corren, potser es difícil o pràcticament impossible afirmar que pots, que ets feliç. Que somrius. Que disfrutes cada minut, cada segon, de cada dia. Hi han moments en els que costa treure el cantó positiu de les coses, de fet, si no tinguéssim moments d'aquests i caminéssim en un núvol tot el sant dia, no seriem feliços, seriem uns inconscients i a la llarga quan caiguéssim del núvol ens clavaríem una bona òstia. Però pensant-ho be, i perquè no? Els núvols son confortables, tovets i si està molt be...

No es complicat. No hauria de ser tan complicat. Nomes es tracta de, en algun moment del dia, fer alguna cosa que tinguis ganes de fer. El que sigui, però fer allò que t'agrada. Que en aquell moment vols fer. Jo que ser: sortir a passejar, pintar, cuinar, tocar la guitarra en boles, escriure, banyar-se al mar, estar amb qui vols estar... Es una sensació fantàstica, per un moment, ser lliure i no pensar en res mes que en allò que t'omple de felicitat. Pot semblar hipi però es pràctic.


I no em valen les mil-i-una excuses, que sino tinc temps, que si estic tot el dia a la feina, que si no tinc ganes... No parlo de "ser feliç" les 24 hores del dia, a la feina si et toquen els collons no pots ser feliç, mes aviat tens ganes d'enviar-ho tot a rodar. Però si quan surts de la feina et reserves uns minuts... tu imagina que t'agrada molt nedar! Vale? Dons sortint de la feina, amb l'estrès acumulat de tot el dia, podries anar directament a casa, discutir-te amb la dona perquè ja portes mala llet de tot el dia, i anar-te'n a dormir de morros però enlloc d'això t'en vas a la piscina municipal i nedes, desconnectes i deixes de banda les preocupacions externes per dedicar-te uns moments a tu. Quan ho experimentes, fas el que sents que vols fer, pensa per un moment que aquests petits moments, aquestes sensacions, les pots ajuntar una darrera l'altre. Això seria perfecte. Però primer s'ha de començar per aquests petits moments de felicitat. La resta ja vindrà sola... Potser com deia l'Albert Casals, tot es mes fàcil si es practica el "Felicisme":

"Felicisme" és el nom que acostumo a donar a la meva filosofia o manera personal de veure el món i la vida. Una filosofia que no he pogut deixar de resumir en un llibre com aquest, on parlo precisament d'això: de la meva manera de fer i veure les coses. Com el nom indica, la clau del felicisme és la felicitat. I és que la felictat es l'únic motor, l'única raó de l'existència humana. Totes les accions de l'ésser humà estan motivades pel desig de ser feliç, ho sapiguem o no, i només mitjançant una existència feliç podem proporcionar felicitat als altres. En conseqüencia, és lògic que destinem tots els esforços de la nostra vida a trobar i mantenir aquesta felicitat: una felicitat plena, estable i permanent.

Perquè no totes les felicitats són iguals: existeixen felicitats puntuals i fràgils, però també felicitats sòlides i permanents. Per exemple, podem acceptar que el que sentim quan escoltem una música que ens agrada és felicitat. O quan ens mengem un pastís de xocolata. No obstant, es tracta de felicitats molt febles: si després ens truquen per dir-nos que ens acaben de fer fora de la feina, o que la nostra parella ens ha abandonat, la dèbil felicitat del pastís de xocolata s'evaporarà en qüestió de segons. I si aleshores resulta que no tenim cap altra font de felicitat més poderosa per amortir el cop, inevitablement caurem en una profunda infelicitat.I com que no podem evitar que existeixin fonts o raons d'infelicitat en la nostra vida, si volem ser sempre feliços ens veurem obligats a forjar una felicitat sòlida, estable i de llarg termini, alhora que aprenem a relativitzar les fonts d'infelicitat.


En això consisteix precisament el felicisme: enfocar i viure la vida amb l'únic objectiu de ser permanentment feliç, alhora que fas feliços als altres. No es tracta en absolut de buscar una meta llunyana, ni de treballar durant vint anys per aconseguir una cosa i un bon cotxe; es tracta de viure amb una actitud i una filosofia que ens permeti gaudir de la felictat que s'amaga en cada instant, en cada segon... començant des d'ara mateix. I el millor de tot és que el secret per aconseguir-ho és terriblement senzill: la clau consisteix a fer sempre allò que realment volem fer. En llegir això que dic, molta gent pensarà que ja és el que fan. Que si no volguessin fer el que estan fent, aleshores no ho farien. Però, com tractaré d'explicar ara, en moltíssims casos això no és cert.

A veure. Totes les persones tenim el que podríem anomenar la nostra "autèntica voluntat" , és a dir, allò que realment i originalment volem fer. Quan comencem a tenir consciència de nosaltres mateixos, tots discernim perfectament el que volem a cada instant. Tots els nens saben quina és la seva autèntica voluntat, i molts joves també. Però desafortunadament, a mesura que anem creixent i fent-nos grans, tendim a anar enterrant aquesta voluntat sota desenes d'obstacles invisibles: la sensatesa, el sentit comú, l'opinió dels altres o les tendències socials del moment... Tots aquests obstacles contribueixen al fet que cada vegada siguem menys conscients del que realment volem, fins que al final acabem creient que volem o necesitem coses que originalment no ens feien cap falta."

Un extracte del penúltim capitol del llibre 'EL MÓN SOBRE RODES' d'ALBERT CASALS

7 comentarios:

patafender dijo...

M'ha deixat de pedra amb el tema del felicisme, ara em tindre que replantejar tota la meva vida, aixo no es fa

marié dijo...

Un día mi hijo me contó que en un reportaje de fin de año sobre los deseos para el año nuevo (que me toque la lotería, que se acaben las guerras, que encuentre un novio...), un monje budista dijo: que todas las personas descubran que ya son felices.

Siempre es bueno reflexionar sobre la felicidad. La filosofía siempre se ha encargado de eso, pero también las religiones, originariamente. Buscando la felicidad, Buda encontró la iluminación -o, como él decía, se despertó y vio que la felicidad estaba ahí mismo.
Son los sueños los que no nos dejan verla -las pesadillas que creamos con la razón.
Ya nos avisaron de que el sueño de la razón procuce monstruos. Pero también puede producir paraísos.

Yo no creo que la felicidad dependa de pequeños momentos, de lo que (nos) pase o deje de pasar (fuera).
Yo creo que depende más de que sepamos crear un espacio de alegría interna para afrontar lo que tenga que llegar -tanto si gusta como si no, si duele como si no.
Que mi paz interna sea la anfitriona para recibir la visitas -agradables o no. De una manera u otra, siempre se acaban marchando.

No siempre es fácil, ya lo sé.
Pero como cualquier otro músculo, supongo que se puede desarrollar conla práctica.

Marina dijo...

Pata, et recomano el llibre de l'Albert! Tot i que el tema del "felicisme" nomes es un apèndix del llibre, parla dels seus viatges per tot el món amb cadira de rodes i amb 3 euros per gastar-se al dia. Brutal les aventures que li passen. :)

Marina dijo...

Marié pero entonces para crear alegría interna también hace falta ayuda externa, no? Quiero decir, que por lo menos nos facilita la vida del día a día... Aunque a veces sea felicidad efímera como dice Albert en su libro y en el fondo el "paraíso" es falso.

marié dijo...

Marina, yo creo que para crear alegría interna lo único que hace falta es crearla. Parar, conectar -con el silencio, con la paz interior, aunque a veces haya que excavar mucho para encontrarla.
Y la ayuda externa a veces pueden ser pequeñas situaciones agradables (el café de la mañana, el olor de la lluvia en la hierba o en la calzada, un buen vino, una buena cena, una buena conversación, un buen silencio... lo cierto es que el día está lleno de estos momentos, si aprendemos a detectarlos) o incluso desagradables (una pérdida importante, una decepción, lo que sea), que te devuelven a tu centro al recordarte lo efímero de las cosas, lo volátiles. Y también que lo esencial nunca puede estar fuera de ti. Que tu poder está dentro.

Creo que era Shantideva quien decía: depende sólo de una mente feliz.
Los golpes de la vida o los regalos son, igualmente, anécdotas que surgen y desaparecen.

aQuieSToYyo dijo...

Comparto totalmente la idea de que la felicidad es el verdadero motor de nuestras vidas, sin embargo, yo no llamaría felicidad a aquélla que no es permanente, es decir,” la felicidad puntual” o “frágil” no es, en mi opinión felicidad. A esas “felicidades” yo las llamaría “alegrías cotidianas”. Son demasiado engañosas para construir la auténtica felicidad.
Lo cierto es que la verdadera felicidad, la que nos da la paz interior, está ahí, pero la buscamos mal. Requiere de un gran entrenamiento por nuestra para ser descubierta. A falta de esa felicidad final, ¡que bien nos vienen las pequeñas alegrías! Es más, sin ellas sería como apagar la luz. Y sin luz, ¿quién encuentra nada?
Por otra parte, hacer siempre lo que realmente queremos hacer, sólo es posible (de nuevo) con un difícil y arduo entrenamiento previo. Porque es la “auténtica voluntad” la que nos puede conducir a la felicidad. Hacer “lo que nos apetece” sólo nos puede llevar a una mayor decepción posterior.
Efectivamente, reflexionar sobre la felicidad siempre viene bien. Gracias por esta nueva oportunidad y perdona por soltarte aquí mis reflexiones.

Marina dijo...

Ya es complicado ya, pero seguiremos intentándolo día a día.

Me ha gustado mucho el concepto que has expuesto de "pequeñas alegrías". ('Es más, sin ellas sería como apagar la luz. Y sin luz, ¿quién encuentra nada?') Genial Emi, gracias!