miércoles, 29 de septiembre de 2010

GRABANDO VOY, GRABANDO VENGO

En plena Mercè (aquella festa barcelonina en què tothom es tira al carrer sense motiu aparent, per deixar als lateros sense existències i escoltar grups de música que no saben que existien, fins a aquell moment, i que fan veure que son els millors del món, perquè es la Mercè.) havies previst anar al concert que feien al Macba de La Banda Municipal del Polo Norte però al final et surt una gravació al Teatre Nacional. Venga. Vamos. Quan surtis del Teatre ja trucaràs als teus amics per veure si amb una mica de sort encara hi son.

Tens l'esquena feta merda però recordes, entre bambalines, perquè t'apassiona aquesta feina. Et trobes al costat de la sala, davant els camerinos, amb la càmera i el trípode apunt, llegint el llibre 'guia para la conservación de la espalda', que tenen penjat al suro del TNC. D'algu serviran aquests exercicis, penses, mentre hi ha un anar i venir de gent en silenci, mentre a sala acabant d'assajar el tercer acte. O això t'han dit quan has entrat.

Aquest món "farandulero". El del teatre. Assajant. És més d'estar per casa. Ni egos, ni falsedats, ni superioritats... Segur que no es sempre així perquè normalment l'adjectiu "farandulero" sol tenir alguns d'aquests sinònims darrera. I si només fos això no hi hauria qui aguantes aquesta feina. Per sort s'hi amaguen altres coses. És crear algu del no res. És treballar en equip i veure que fins la última merda pot aportar alguna cosa. També hi ha un punt de superioritat, aquell que és respira en l'ambient, que sembla dir: "Ua! Mira on som i què estem fent. Som els putos amos.". Crec , però això ja es cosa meva, que una mica de 'superioritat' mai va malament. Per sort aviat queda difuminada per la responsabilitat. Per el "Ho hem de fer be, sino la cagarem."

Perquè t'apassiona la teva feina? Per aquest silenci respectuós, i nerviós, que impregna tots els racons. Aquesta tensió i adrenalina és el que fa que t'enganxi tan i en aquells moments t'importi ben poc la resta del món. El temps s'atura. Es allò d'immortalitzar una cosa irrepetible. Ja sigui amb vídeo o fotos. Perquè cada moment és diferent i cap funció ni pase es igual.
Tota aquesta barreja de sensacions més el cuquet de l'adrenalina al treballar contra rellotge.

El cuquet d'entrar a escena mentre fan les proves d'il·luminació, sense cap actor a escena, només els 4 tècnics de torn. Converses amb els tècnics però just les poques frases de rigor perquè vegin que ets allà per alguna cosa, intentant no destorbar-los ni complicar-los la vida.

Mirar quin enquadrament queda millor. Anant i venint per la platea amb la càmera a l'espatlla. "Esteu a punt?" pregunta el director en veu alta. "2 minuts!" diu un dels actors que s'està acabant d'arreglar. El director fa broma mentre un dels tècnics et diu "Aquest micro el deixaràs aquí?" _ "Si. Que molestarà?" _ "No, però te'l marcaré perquè sinó potser el tiraran."

Comproves per enèsima vegada que el so entra be i fas foco. Que també l'has fet per enèsima vegada. Està enfocat. Com si la càmera canvies de plano i es desenfoques sola.

Tot a punt. Es fa fosc. Apretes Rec i esperes.
Comença la funció. Nervis. Enquadraments buscant la acció. Perseguint els personatges entren, surten, ploren, criden, riuen, s'estimen amb mes o menys intensitat, canten.

Una hora i mitja després, fos a negre. S'ha acabat. I mentre tu desmuntés els teus trastets i fas la maleta, al camerino del costat alguns actors es canvien i d'altres encara són a escena discutint moviments. Com el director, que no li han acabat d'agradar tres o quatre detalls.

Dius "Adéu" aprofitant que una de les actrius és fica a l'ascensor perquè mai saps com tornar al control de seguretat. Un puto laberint. "Ara fareu el tràiler?" et diu mentre sou a l'ascensor "Si, el tràiler i els clips" dius. "I ho heu gravat tot? Deu ni do." et mira estranyada. Un cop dalt t'explica molt amablement com cony sortir d'allà "Recte, recte, recte, vas obrint totes les portes que trobis i quan no pugis més, tires cap a la dreta.". Claríssim. Quan ets fora truques als teus amics per saber on paren. Els vas a buscar. El concert ja s'ha acabat però no tenen cap intenció de moure's. Son fent cua per proveir-se de durüms i estirar-se a la gespa. Dius que te n'agafin un, i que tu ja compraràs les birres pel camí.


Aquí alguns dels fotogrames de l'obra que vaig gravar, 'Misteri de Dolor'. En breu penjarem els clips i el tràiler a la web del TNC.

4 comentarios:

Butaques i somnis dijo...

M'encanten aquestos post des del backstatge... i la descripció que fas del moments previs a la representació...

marié dijo...

Y a mí me encanta cómo explicas por qué te apasiona tu trabajo.
Uno de esos instantes (da igual que dure una hora y media, el tiempo se para, no?) que llaman "fluir", perderse una misma, fundirse con el momento, irrepetible, etc.
Eso es lo que yo llamo cambiar de estado de conciencia.
Bonito viaje.

Anónimo dijo...

naturally like your web site however you need to take a look at the
spelling on several of your posts. Many of them are rife with spelling
problems and I find it very bothersome to tell the reality nevertheless I will surely
come back again.

My page ... click

Anónimo dijo...

Greetings! Very useful advice within this article! It's the little changes that will make the biggest changes. Thanks a lot for sharing!

my page; next